És que no puc suportar que cada família faci el que vulgui. No podeu triar la tradició. No hi ha aquest dret. La tradició és una imposició autoritària o no és res. No em vingueu amb això que jo els Reis els faig al vespre perquè em llevo tard, a casa aquest any farem el Papà Noel i els Reis alhora perquè la meva tieta ha de marxar a la Riviera Maya, jo el tió el faig cagar el 22 a mitja tarda perquè estic ovulant… Els motius més arbitraris regeixen aquest deteriorament nadalenc. I ja és massa tard, l’empanada ja ha arribat. Quan cada família pot fer la seva tradició, la tradició ha mort. Cada any estem més enfonsats en el deliri de creure’ns que podem fer el que ens surt de la nostra genitalitat. I puc denunciar-ho perquè sóc el primer que ho fa. Voldria seguir el calendari del pagès i fer només el tió a l’hora que toca i ser rigorós i bo, però no puc. I l’empanada nadalenca és grossa, el meu fill la coneix bé, explica amb sol·licitud que la Mare de Déu dóna menjar als rens perquè han de cagar-li torrons. I això només pot anar a més. La tradició ha donat pas al fes-t’ho com vulguis… Tràgic. Era això fer-se gran, aquesta segona decepció, després de la primera, la del nen que entén que Ses Majestats no són tan màgics, aquesta segona és més agra i és com un corc profund que ho ha anat deteriorant tot a poc a poc i explica que la tradició no se sosté si no ets tu que la sostens. Això podria fer-me sentir adult i responsable, però m’entristeix sobre manera. I un cop tot buit de significat tothom s’agafa fort a la tradició de l’àpat i només queda aquesta noble apologia de la caloria. Només la gastroteràpia segueix mostrant múscul. Aquesta obsessió tan de nou-ric. O d’antic nou-ric. Però jo l’accepto i la disfruto, parant l’altra galta, combregant i degustant aquesta gran empanada buida, una empanada que deu venir de lluny, de quan algú per exemple un dia va començar a fusionar pessebres de barretines amb camells i canelons i va decidir que Judea estava bé, però era més bonic si hi nevava com a la Molina.
