LLIÇONS D’URBANITAT

Quan la sardana era punk

Aquesta setmana la cultura s’ha vist implicada en l’affaire català d’una manera força sorprenent. La marxa del conseller Vila a Empresa ha portat Lluís Puig a la conselleria de Cultura. I el titular de les xarxes i capçaleres ha sigut inequívoc: “Un conseller sardanista”. Ostres! Aquesta sí que és bona! A Cultura s’hi sol enviar empresaris, capitalistes, neoliberals, gent de la SGAE, informàtics o qualsevol passavolant que ambicioni un altre càrrec. Però sardanistes? Que punky.

Jo tinc de la sardana, com tanta gent, un record estiuenc i infantil. La imatge que jo tenia de la dansa més bella de les que es fan i etcètera va canviar amb el documental d’Ester Plana Sardana. Dansa nacional de Catalunya? Un recorregut (es troba a YouTube) sobre aquest ball com a ball d’avantguarda, jove i sobretot republicà. Un ball oposat al contrapàs, carlí i aristocràtic. La ballada de sardanes als anys 70 del XIX té molt de les raves de música electrònica dels 90. Igualitarisme, mash-ups amb melodies de l’òpera italiana remesclades amb nous ritmes... El comptar i repartir no era més que la prèvia analògica de quadrar els BPM. Si us ha picat la curiositat, un llibre imprescindible: Córrer la sardana: balls, joves i conflictes,una obra col·lectiva dirigida per Jaume Ayats.

Però aquest origen jove i contracultural de la sardana aviat va ser moderat i normalitzat pel catalanisme conservador de la mateixa manera que el Sónar va capitalitzar i fer inofensiva la idea de les raves, els festivals solidaris van pervertir l’ús polític del pop i la world music va matar la música popular a cops de cosmopolitisme global.

En el documental es veuen imatges molt antigues de sardanes ballades de manera molt bèstia, com si fóssim a l’Azkena Rock. Per això em pregunto si és possible recuperar d’una música la seva essència. ¿Pot un estil musical normalitzat tornar al seu punt d’impacte primitiu? ¿Pot el blues tornar a ser místic? ¿El flamenc, jondo? ¿I l’electrònica, extàtica? ¿Pot la sardana tornar a ser republicana i contracultural?

Tot torna, sovint en forma de conseller, i potser fora un bon moment per reflexionar si es pot fer música popular fora de tot allò que despatxa la indústria.u