Lliçons d'urbanitat

'Una, rubia y online'

Una d’aquestes coses irritants que té aquest temps de postideologia és el periodisme aquest que toca el gènere 'activism/entertainment'. Capçaleres que ho peten de modernes fan aquesta barreja de moda, entreteniment i activisme barrejant dissenyadors de vambes que viuen en zona de guerra, ecologistes guapos a matar amb models de passarel·la amb consciència vegana. Aquestes revistes han copsat que els 'millennials' estan massa atabalats per l’activisme sostingut però tenen massa mala consciència per gaudir del capitalisme pel broc gros. 'Time' ha entrat en aquest món del periodisme 'coolscient' [cool amb consciència] i publica des de fa 2 anys la llista 'Next generation leaders'. Sí, és veritat, el nom sona una mica fatxa.


Aquesta llista de 'Time' ha publicat fa un parell de setmanes la seva edició del 2016. I dins del mix benintencionat un únic nom d’allò que aquesta setmana s’anomena 'la raza'. Es tracta del Rubius. Ja. Fot molta ràbia, oi?


El cas és que perquè quedi clar que la cultura espanyola ha superat els tòpics, el titular que il·lustra el seu nom també és molt rotllo “fiesta nacional”. Li diuen “the online conquistador”. Ja és trist que el tòpic del torero, el conqueridor i la Inquisició sigui viu a falta d’uns referents millors, però encara és més trist que l’únic membre de l’extensa família hispànica sigui aquest marrec.


El text de 'Time' és força còmic. Valora del Rubius, a més dels seus milions de visites, que mai surt ni fumant ni bevent als seus vídeos [sic] i que ara fins i tot advoca per un millor comportament 'online'. Wala! Gandhisme gamerisme!


'Time' no ho sap, però tothom és conscient que un món liderat pel Rubius és una mena de catàstrofe que ni Bayona gosaria mai ni imaginar. Suposo que tots vostès, lectors, han passat alguna vegada pel seu canal i han vist alguna de les seves gigahores de crits, parides i mancances sintàctiques i neuronals.

Veient que els prescriptors de la comunitat internacional tenen tan baix el nivell, els bons catalans hauríem de fer valer estructures d’estat tan interessants com el brillant Loulogio, els confosos Venga Monjas i el sempre pertorbador Carlo Padial.