Disperslàndia

1, 2, 3, pica paret

Fa un parell de nits vaig pretendre vèncer el meu tossut estat de vigília veient un concert de Nick Cave al menjador, a les fosques. De sobte vaig encendre el llum per buscar un llibre a la prestatgeria i al bell mig de la taula vaig enxampar una espècie d'insecte. A l'invertebrat la llum l’havia deixat inesperadament al centre del meu camp visual. Si segons abans estava creuant a tota hòstia la taula amb total impunitat, en encendre's la bombeta no havia tingut més remei que frenar en sec. La bestiola es va quedar amb una pota posterior completament paralitzada en l'aire. Una de les seves antenes, parcialment desplaçada cap a la dreta, va seguir en aquella estúpida posició durant uns eterns cinc minuts. Em vaig dedicar a mirar-lo fixament. Semblava que estiguéssim jugant a pica paret. Durant un lapse de temps (etern per a ell) segurament va arribar a creure's el seu autoengany. D'altra banda, no tenia altra opció. Era al mig de la taula. Tota cantonada resultava llunyana. En definitiva, estava realment cardat. Suposo que, a la seva manera, va suar. Potser aquell Gregor Samsa va pensar en la seva família o va resar perquè un sobtat SMS aconseguís que me n'oblidés. Abans d’esclafar-lo, em va venir al cap un amic meu que la nit anterior havia intentat fer-se el suec davant de la Guàrdia Urbana i va tirar endavant quan ja li havien fet el senyal d’aturar el vehicle, com si el seu Mazda fos invisible. Durant un moment el noi va creure que aquella estúpida reacció tindria una possibilitat d’èxit. Lligant conceptes vaig pensar que és igual si ets un escarabat a les portes de la mort, un borratxo davant la Urbana, un marit infidel dient-li a la seva esposa ‟T'ho puc explicar tot”. En una situació desesperada, curiosament l'últim que es perd és l'esperança. Per aquest motiu el nostre últim moviment acostuma a ser ridícul davant un observador neutral. Per cert, si algú té entrades per a U2…