Lliçons d'urbanitat

Una nova i original oferta cultural

Penja per Barcelona. És un cartell on surt un nen fent de grum amb el llampec de Bowie a Aladdin Sane dibuixat a la cara. El cartell anuncia la fulgurant aparició d'una nova i radical "iniciativa cultural" en aquesta meravellosa ciutat d'oferta desbordant. En aquest cas es tracta d'una pensada (és un dir) del Gremi d'Hotelers de Barcelona featurin' l'Ajuntament anomenada BCN Music Lobbiers. Primer. Un dia, algú hauria d'escriure als hotelers i gestors culturals que això de posar qualsevol coseta en anglès fa molt, molt provincià i iaio.


La cosa és que la desbordant escena de l'hotelisme indie ofereix ara els vestíbuls dels seus establiments perquè hi toquin una estoneta "bandes emergents". La polèmica va arribar quan van descobrir que l'emergència de les bandes era monetària, donat que, en principi, el pagament era a base d'un pack lobbier, que, dit de forma cursi, no era més que el piscolabis de tota la vida.


Més enllà d'aquesta polèmica i del misteri de qui va decidir que ara aquí el hall d'un hotel passés a dir-se lobby, el tema és la tristor immensa que produeix veure aquesta iniciativa penjada dels nostres fanals. Barcelona, que havia sigut una ciutat rebelment creativa, que havia tingut mil i una escenes i escenaris, es rendeix a l'evidència: si vols fer música no cal que busquis sales o circuits, distreu els guiris i encara rai. És com si l'Ajuntament de Benidorm demanés acordionistes per tocar Los pajaritos i digués que està ampliant l'oferta cultural. Si els hotels volen música, que punxin Xavier Cugat!


Perquè, a més, quina mena de música pot voler un hotel? Trap de la Trinitat Nova? Death metal de Santako? Pop polític? Música experimental? Nop! Volen amable música d'ascensor. Bandes inofensives per a moments de relax, art blanquet per a l'hora del còctel, muzak pintoresc amb músics expats.
Jo, perquè sé que no m'agafarien, però si tingués una banda lobbier amb aspiracions a propina, exigiria, com a gest últim de dignitat, pujar a una habitació, tacar els llençols de Southern Comfort i tirar una tele des de la finestra. Com han fet els mestres de totes les èpoques. Com fan els artistes com cal.