Aquesta setmana al meu carrer. Una noia cridant darrere meu: "Agafeu-lo! M'ha robat el mòbil!" Jo, despistat i amb la bossa amb el kebab immobilitzant-me, busco i no trobo quan, del no-res, surt un noi en bici a tota llet esquivant vianants (és a dir, una conducció barcelonina). Va ser tot tan ràpid que jo, un senyor gran, ni vaig poder fer el gest d'iniciar la persecució. El que sí que es va iniciar al meu cervell va ser el meu diari exercici de nostàlgia (no recordo si els hi he dit que sóc un senyor gran) .
Passada la reflexió diària sobre el perill dels ciclistes, el primer que em va cridar l'atenció és que un malfactor adolescent anés en bici. En els temps (ara glorificats per la modernor) dels quinquis, les bicis eren coses de nens. El ritu de pas cap a l'edat adulta sempre suposava deixar la bici i pujar a una moto. De fet, l'ars operandi dels pispes d'aleshores sempre tenia entre els seus musts la clàssica estrebada en moto. La bici als 80, ho revivim avui a Stranger things, només molava quan eres adolescent si portaves un ET a la cistella de la BH.
La moto ha sigut, des d'aquell Salvatge de Marlon Brando, un jove signe de rebel·lia i llibertat. Només cal passar per Dennis Hopper a Easy rider o per Puigcorbé a L'orgia per comprovar-ho. En moto, txu-txu-pa.
Però en algun moment dels primers noranta la moto va deixar de molar. Les BMX es maridaven amb l'anomenat rock californià mentre que els MC més durs del gangsta rap apareixien pedalant a les seves lowriders Sting-Ray als videoclips. Els marrecs millennials. Ja no forma part del seu significant molant (que avui té forma de pantalla). Com reflexionava Lucia Lijtmaer, que d'això en sap un niu, "Quants cotxes surten a Girls o a Broad city?" Doncs això! Mai més vacances a Roma ni a la platja de Brighton, "Il motorino è morto" almenys per a les classes creatives (i per a les extractives, esclar). El ciclovaquilla d'aquesta setmana m'enterrava la moto com a símbol de llibertat, perill, món adult i testosterona. ¿Això vol dir que per fi tenim una classe criminal sostenible? ¿O és la crisi, que ens ha portat a reduir despeses fins i tot en l'imaginari?
