ES VIU MILLOR CANTANT

La millor cançó per anar a votar l’1-O

Aquesta setmana...‘Easy’, Commodores (Lionel Richie, 1977)

La millor cançó per anar a votar l’1-O / RICARD VILADRICH / GETTY Zoom

Ja falta menys per al diumenge 1 d’octubre, i no puc deixar de pensar en allò que cantava Lionel Richie en una balada ensucrada dels Commodores del 1977. A Easy, Richie parla d’una noia a qui diu que deixarà l’endemà, després d’haver-ho intentat tot. Diu “Sé que sona estrany / però no puc aguantar més el dolor, / noia, demà et deixaré” i resumeix el seu raonament amb una tornada tan lleugera com la brisa d’estiu, l’enganxosa “ That’s why I’m easy / I’m easy like Sunday morning” (“Per això soc fàcil, fàcil com un matí de diumenge”).

Una intro de piano amb uns acords volgudament senzills precedeix la suau melodia que evoca el despertar del dia, no d’un dia qualsevol, sinó d’un diumenge mandrós que comença a desplegar-se a càmera lenta. De fet, Richie la canta amb despreocupació, amb l’actitud d’aquell que ha deixat de donar-se cops de cap contra la paret, del que potser, la nit abans, ha tingut una revelació i ha vist que aquell camí en comú no duia enlloc. Tota la cançó -amorosida pels oh-ohs dels altres Commodores- desprèn la sensació d’alleujament que ve després de l’acceptació. Richie ha deixat enrere la decepció i decideix tirar endavant sol de totes maneres: “Per què carai algú voldria posar-me cadenes? / M’ho he guanyat a pols. / Tots volen que sigui com ells volen que sigui, / no soc feliç quan miro de fingir”.

Easy, en anglès, és fàcil, calmat, còmode, relaxat, fins i tot promiscu (per què no?). La música s’adiu perfectament amb la lletra: és reposada i meravellosament fàcil d’escoltar, com el lleu moviment d’un balancí en un solitari porxo de l’Alabama natal de Richie. A mesura que avança, la cançó es va contagiant d’un optimisme moderat. Al pont, Richie adopta un to més contundent quan canta: “Vull anar amunt, molt amunt, / vull ser lliure per saber que les coses que faig estan bé, / vull ser lliure, / només jo, nena” i ho culmina amb un sentit “Uh!” Un solo de guitarra, que sembla parlar amb distorsió gangosa, talla l’atmosfera relaxada com si representés el cop de voluntat del cantant. Llavors apareixen els vents metall i la secció de cordes engrandeix la tornada, que encara es repeteix més vegades -“ easy, easy like a Sunday morning... ”- amb un canvi de to que la fa pujar encara més amunt i es va fonent amb el típic fade out que ens fa imaginar com el protagonista s’allunya pel carrer i deixa enrere la noia que no l’estima.

La cançó, però, no vaig descobrir-la amb la versió original dels Commodores sinó quan el 1992 Faith No More en van fer una versió massa fidel a l’original per ser irònica del tot. La ironia, més aviat, era interpretar-la en el context de festivals de rock dur on acostumaven a tocar els grups de crossover i funk metal de l’època com Faith No More. Per als californians era un record d’infància que els servia també per fer enfadar part del públic rocker, que saludava la cançó amb un mar de dits del mig alçats. A més, Mike Patton i els seus la tocaven en substitució de l’habitual clàssic del rock War pigs, de Black Sabbath. Malgrat estar tan allunyada del seu estil, Faith No More van incloure Easy al seu disc Angel dust i, paradoxalment, va ser un dels èxits comercials més grans del grup.

Des d’aleshores, no me l’he pogut treure del cap i ara em sembla la banda sonora perfecta per sortir a votar un plàcid diumenge al matí. Fàcil. Sense por a les possibles traves o represàlies, perquè si hi ha por no hi ha llibertat. Sense excuses per por a un determinat resultat. Tan fàcil com dir sí o no. Tan fàcil com escoltar la gent. Tan fàcil, sí, com un mandrós matí de diumenge. u