LLIÇONS D’URBANITAT

La llista del que no surt a la llista

S’ha mort Debbie Reynolds, un dia després que la seva filla Carrie Fisher, i acompanya així en els farcits obituaris George Michael, que ha escrit l’epíleg al traspàs de Bowie, Cohen i Prince. Aquest és un dels resums més comuns que podem llegir a la premsa aquests últims dies del 2016. Llistes, rànquings i, sobretot, necrològiques ocuparan l’espai als mitjans de comunicació. És indubtable que el 2016 ha sigut molt desafortunat per al món de les arts. I ens deixa la idea que les morts de figures transcendents i renovadores de la música són més freqüents que l’aparició de noves veus que aportin alguna cosa semblant al que van deixar els que marxen. Hi ha més normalitat i avorriment entre les novetats de l’any que en els recopilatoris dels artistes que han mort

¿Qualsevol temps passat va ser millor? No. No qualsevol. Però sí que és cert que per a l’anomenada música popular altres dècades han sigut molt més denses i renovadores que no pas la nostra. Que altres temps han tingut un cinema més adult i una literatura més arriscada. Almenys això es desprèn de les llistes que avui debatem i discutim i que només graten la superfície del que realment està passant. Les llistes del més destacat i el més venut de l’any 2016 no reflectiran mai els canvis profunds que estem vivint, però sense ser-ne plenament conscients. ¿Com serà la música en els temps de Spotify i de les noves plataformes d’escolta? Què serà del concepte de disc? ¿Com serà l’audiovisual en l’era del postcinema, en què la sèrie i el canal s’han erigit en els grans creadors d’uns nous imaginaris i de noves tècniques narratives? L’any del Nobel a Dylan, la novel·la veu com es fa gran l’escissió entre el món de la novel·la literària i la de consum, i com se separen potser per sempre dues menes de lectors. ¿Seran els videojocs un nou art? ¿Tindrà la realitat augmentada capacitat expressiva?

Com cada any, mirant les llistes del que ha sigut famós, nou o més venut ens adonem que només serveixen per constatar que el que realment passa és sovint invisible i inefable.

Gaudeixin dels rànquing abans que d’aquí pocs mesos oblidem els seus protagonistes. Honorem els morts abans que la banalitat dels temps els redueixi a música d’anuncis.