El nostre pal de cada dia

Lectures no inspiradores

Per a mi, que sóc persona de compromís volàtil com el tupè de Donald Trump, l’estiu és dur. Ara, passada l’obligació de tots els llibres d’agost, quina creu, ja podem mirar amb tranquil·litat aquesta llista pedant i naïf de lectures inspiradores. I també podem escopir-hi a sobre. Un any més tot ha sigut un bluf. La lecturas’albirava sobretot inspiradora i per extensió transformadora i només ha sigut banal, però entretinguda. Com es pot avaluar si ha sigut realment inspiradora? Ho és quan la gent a la feina et diu: "Ets tu? No et reconec". I tu dius: "Sóc un altre, he estat apocalípticament colpit, inspirat". O directament no tornes a la feina. Jo buscava això. I no ha passat. Tots buscàveu això, inspiració, i no passareu d’aplicar el gastat: "Et recomano molt aquest llibre". No recomaneu, sisplau. No feu mal. Qualsevol recomanació és castigar amb una obligació. Fugiu de mi recomanadors, deixeu-me pasturar en el meu prat de vagància desinspirada, en el meu prat d’analfabetisme i espontaneïtat.


Però en contrapartida puc dir que les novel·les convidaran a unes simpàtiques converses sobre què llegeixo. No, no vull parlar de què estic llegint. Sovint tapo els llibres amb paper de diari perquè no tinguis, amic, la temptació de donar-me conversa. Llegir és un acte íntim, com evacuar. I fins i tot el paper de diari que els cobreix explica massa: a partir d’ara els taparé amb paper de vàter, que és molt més anònim i franciscà.
Sincerament, un any més he llegit per haver llegit, per obligació. Tanta lectura sento que m’he perdut la vida. D’ara endavant ja no m’imposaré res més. Dit això, ja m’he imposat apuntar-me a ioga. Definitivament el setembre és encara pitjor que l’agost, el setembre és el mes de les lamentacions, de tot el que falta, de tot el que hauria de ser diferent aquest any. Si ja estaves equivocat l’any passat, aquest any encara ho estaràs més. Faré ioga, quin desastre. Jo, sincerament, sóc més de menjar que de ioga, jo sóc més de jeure que de llegir. Si no fos per l’obligació i la pastanaga de la inspiració faria anys que estaria mort. Mort de plaer. Però mort.