ES VIU MILLOR CANTANT

La gran estafa de treballar

Aquesta setmana...‘Maggie’s farm’, Bob Dylan (1965)

La gran estafa de treballar Zoom

Ara que tornem a la feina entendreu molt bé el que us vull dir. Els que hem tingut la sort de fer vacances ens hem passat la meitat del temps acostumant-nos al nou ritme (alguns fins i tot hem aprofitat els dies lliures per posar-nos malalts o per acabar de desfer-nos d’una contractura d’espatlla). Després, ens hem hagut de resignar al fet que no hi ha prou temps per fer tot allò que ens havíem proposat (llegir tots aquells llibres, practicar aquell nou esport, escriure aquella carta, aprendre a tocar aquell instrument). I, finalment, ens hem passat la resta de les hores patint perquè les vacances s’acaben en un sospir. Això no és vida i us diré per què: les vacances són absurdes perquè treballar és antinatural. Potser estàvem fets per caçar i recol·lectar, però no per a la gran estafa de treballar.

I, sí, efectivament, el jardí de l’Edèn existia, però el vam destruir. Pregunteu-ho als habitants originals de l’antic Hawaii, que van passar de fer surf tot el dia a posar-se a les ordres del capitalisme colonial europeu, a cop de Bíblia i industrialització. Hola, feina; adeu, temps lliure. Ah, ¿ens donen un dia de festa? ¿Una setmana de vacances? Molt agraït, escolti. I amén. Per cert, els beneficis ens els repartirem, oi? Ah, no? Se’ls emporten cap a Europa amb vaixell, vaja... Bé, almenys amb els quatre duros que guanyem els podrem comprar productes manufacturats que abans no necessitàvem. I així...

Cada vegada que m’encenc pensant en aquesta gran estafa penso en el Maggie’s farm de Bob Dylan, que probablement va plagiar una mica d’aquí i una mica d’allà. I què? ¿Creieu que el nostre gran amic Bob seria avui premi Nobel de literatura si s’hagués quedat a treballar a la granja de la Maggie? Esclar que no, perquè a la granja de la Maggie (de la Paula, segons la versió de Mazoni) el feien esllomar i a sobre volien que pensés com ells. A més, la cançó m’agrada perquè la va triar per obrir el famós concert de Newport, on el van escridassar per utilitzar una guitarra elèctrica. Aquella bona gent, tan dogmàtics ells, creien que la guitarra elèctrica era una diabòlica encarnació del capitalisme, però probablement eren tan reaccionaris i conservadors com el pare, la mare i el germà de la Maggie. D’aquests avui en queden uns quants i es dediquen a fer de trols a les xarxes socials. El cas és que Dylan hauria sigut feliç de treballar per construir-se la seva pròpia guitarra, però no perquè ningú l’hi obligués.

Penseu-ho bé. Qui us digui que treballar dignifica les persones us enganya. Potser us ho diu l’amo d’una multinacional que pot estar-se de fer-ho gràcies als beneficis que genera la vostra feina, cosa que em donaria la raó: l’estat natural de l’ésser humà és relaxar-se tranquil·lament a l’ombra d’una figuera, no haver de suar sang per trobar un lloc on el vulguin esprémer. I potser algun dia acabarem amb l’explotació laboral i la precarietat, però no ho arribarem a veure, perquè, abans, la industrialització s’haurà carregat el planeta. Mentrestant, dient-nos classe treballadora (i brandant la bandera amb orgull!) ja hem admès la derrota: és com deixar que et tallin el braç per després de segles de lluita acabar aconseguint que et tornin un dit.

Per cert, Dylan va cantar Maggie’s farm a Newport el 25 de juliol del 1965 i el 1980 The Specials la van convertir en un himne contra el govern d’una altra Maggie, la Thatcher. Però nosaltres continuem treballant i ella de vacan... Ah no, calla