LLIÇONS D'URBANITAT

El defensor dels adults

Encara no he vist Elle. Però ara això no ve al cas. La notícia és que Paul Verhoeven ha tornat a fer una pel·lícula. Un treball que ha hagut de rodar a França perquè el director és ara un nòmada com ho va ser Welles i encara ho és Terry Gilliam. Directors sense indústria que vaguen a la recerca d'intel·ligència i diners.

Verhoeven (sentiu-lo parlar en holandès perquè cruifeja notablement) és d'aquells directors que han nascut del cinema més cru i independent i han sabut portar aquest bagatge moral al d'entreteniment. Un camí que també han fet gent com Scorsese o Coppola i que té la inevitable referència final d'un Hitchcock o Kubrick.

L'holandès ha sabut com pocs engreixar un guió de gènere amb tones de mala llet d'aquella que no embafa. Obres en què cada visió enriqueix l'experiència, en què cada dècada fa augmentar la seva clarividència i utilitat.

Una carrera curiosa, la seva, que va començar rodant documentals mentre era a la marina de guerra holandesa (per on també va passar Rutger Hauer) i que va alternar l'entreteniment d'èxit (Floris) amb un underground rotund i aspre (Wat zien ik o Spetters). És, a més, un exegeta notable que aquest any ha publicat en castellà (gràcies a Edhasa) una biografia política de Jesús.

Verhoeven, ras i curt, va rodar Robocop i Desafiament total. Amb això ja podríem plegar. Però la seva mirada no en va tenir prou i va bastir dues de les sàtires més demolidores sobre els dos mals del segle: la cobdícia i el feixisme. Showgirls i Starship troopers van servir per fer evident el gran combat de fons de la cultura contemporània: el combat entre el literalisme y la metàfora. Els literalistes són aquells que només jutgen el que surt a la pantalla, incapaços de tastar el subtext, la tramoia, el missatge. Són els que deien que Showgirls era sexista i Starship troopers violenta. Els altres, amb Verhoeven al capdavant, són els cada vegada més escassos defensors dels drets dels adults. Enmig de la croada infantilista i les batudes de la correcció política, emergeix l'únic compromís possible: la lluita per la metàfora. El combat per fer de "la ironia una elecció artística", com diu el mestre Verhoeven.