LLIÇONS D’URBANITAT

El cul del Turner

La setmana passada parlava d’Eurovisió. Aquesta setmana ho tornaré a fer. Bé, no del concurs musical sinó del seu equivalent artístic. Em refereixo, òbviament, al premi Turner, que ja ha donat a conèixer els seus finalistes. El Turner és un espectacle en què les velles disciplines artístiques (pintura, escultura i instal·lació) i les noves (entreteniment, reality show i màrqueting) es mariden rendiblement i brillantment.

Una part significativa de l’art (que el Turner representa) ha entrat de grat dins els circuits dels capitalismes (financers, simbòlics, polítics) alimentant el seu relat. Si mirem qui són els espònsors del Turner tindrem un registre fidel d’aquest camí cap a l’ artertainment. Primer, un grup tradicional de mecenes (Patrons of New Art). A finals dels 80, un fons d’inversió (que va fer fallida); després, Channel 4 va encetar les transmissions en directe i, ara, una marca global de ginebra posa els calés.

Però per entendre el Turner s’ha de parlar del totpoderós Charles Saatchi (el col·leccionista/publicista perfecte), que va empènyer des de la seva galeria (on exposa la finalista Anthea Hamilton) els Young British Artists que van sacsejar els 90. El tauró de Hirst, la femta d’elefant de Chris Ofili, el gamberrisme dels germans Chapman o el mític llit de Tracey Emin van segellar la quàdruple aliança entre Saatchi, el Turner, l’atenció mediàtica i els talonaris.

El Turner, com Eurovisió, té els seus estilemes. Un escenari postindustrial (estil Tate). Un presentador pop (Madonna armant-la el 2001) i una gala amb “ the winner is ” inclòs. L’any passat Kim Gordon (Sonic Youth) va fer els honors i fins i tot es va tenir el detall autonomista d’anar a Escòcia a celebrar la gala.

Passades aquelles adorables accions anti-Turner del moviment Stuckist de Billy Childish, les aigües de la polèmica tornen a mare de la mà del cul gegant d’Anthea Hamilton. Una peça perfecta per fer quadrar el pseudoescàndol amb l’agenda mediàtica. Potser fóra oportú ara preguntar-nos si aquest conceptualisme saatchinià no ha esdevingut en mer pompier contemporani. L’avorriment de la sorpresa calculada. Un art en què l’escàndol és el nou conformisme.u