LLIÇONS D'URBANITAT

El crit del jovent

A la música està (gairebé) tot inventat. Després de l'ursonate de Schwitters, el silenci de Cage, la repetició de Terry Riley i l'Aserejé, poques són les marcianades que puguin sorprendre el personal.


Tots sabíem que la música popular estava feta de patrons reconeixibles i assumibles pel públic. El pop és l'equilibri permanent entre la novetat i la identificació. Per això, cada cançó té unes marques específiques, una mena de cookies que la lliguen a un temps o a un estil. La cadència de discant i els ritornelli eren les marques pròpies de l'ars nova del XIV. Un solo de saxo tenor, dels 80. L'alternança entre estrofa acústica i sorollosa ho era del grunge. El trinat, la fuga i el contrapunt, de la música barroca, i la síncope al quart compàs, típica de la rítmica techno-pop.


Ara el musicòleg Patrick Metzger ha identificat i batejat la "marca d'aigua" de la música comercial millennial. Es tracta d'un crit que el/la cantant fan en forma d'oh seguit d'un wa-oh-wa-oh. Aquest crit, que Metzger ha batejat com a millennial whoop, es fa amb una successió de tres notes: cinquena, tercera i cinquena altre cop. I és que els motllos amb què es fa la música són tan bàsics que The Axis Of Awesome, un grup australià, ha triomfat fent un medley d'una cinquantena de temes construïts amb la mateixa seqüència d'acords: el do, sol, la m, fa de tota la vida.


Ara algú dirà que les queixes per la previsibilitat de la música d'avui són fruit de la meva condició d'avi rondinaire. Error. No sóc jo sinó Joan Serrà qui, amb altres investigadors, ho va fer ciència. Ells van publicar l'any 2012 un estudi a Scientific Reports on s'arribava a la conclusió que la música pop és cada vegada més simple i repetitiva. El mateix Joan Serrà va concloure: "Una recepta per fer cançó actual és utilitzar menys acords i enregistrar-la a més volum".


Vivim a la dècada de l'exaltació de la facilitat. Tot el que sigui simple tindrà premi. Millor Katy Perry que els Pixies, millor la bubònica plaga de pop latino que la salsa de la Fania. Adele que Aretha. Així que us serà fàcil trobar el whoop entre les tones de cançons clòniques. I si el trobeu, ja ho sabeu: és dolenta.