GOLAFRE 365
ROGER ESTRADA

El cor a l’hort (‘green peace’)

L’estómac d’aquesta columna necessita una treva

El cor a l’hort (‘green peace’) / FOTO: INSTAGRAM.COM/YUMMYSTRADANAKIS Zoom

Morro fregit, favada asturiana, salsa barbacoa... Com cridaria Josep Cuní: “Prou! Prou! Prou!” L’estómac d’aquesta columna necessita una treva; avui toca fer onejar la bandera verda de la pau i lloar les virtuts d’un plat que competeix durament amb el pa amb tomàquet i pernil al capdamunt del meu llistat de clàssics bàsics sense els quals no podria viure: l’amanida.

Com en altres plaers que ens acompanyen al llarg de la vida, parlar de les amanides em fa recordar quan era un marrec i anava a passar els diumenges a casa dels meus avis. L’àvia Teresa, gran matriarca i encara millor cuinera, ens rebia cada setmana amb una nova meravella extreta del seu particular Great Catalan Cookbook -mai he tornat a menjar uns macarrons gratinats com els seus-. Però el que va causar més impacte en la meva golafreria futura van ser les seves amanides a base d’un enciam trocadero -o francès-, uns tomàquets, una ceba i una pastanaga amb un gust que faria emmudir els productors de quilòmetre zero actuals.

Però si recordo com si fos ahir aquells festivals de l’hortalissa dels anys vuitanta és, també, per un vinagre bigger than life de la marca Louit que, emulant Moisès enfront del mar Roig, obria les meves innocents fosses gustatives per indicar-me el camí cap al gran oasi del picant on encara avui dia m’agrada perdre’m sense mirar enrere.

Un respecte

Han passat els anys i les amanides. Vam patir els enciams iceberg, el maleït vinagre de Mòdena -com pot cuejar encara aquest hype?- i les insípidament funcionals bosses, ehem, gourmet... Aquest és un plat de la memòria, es mereix un respecte. Perquè per a mi les amanides són, també, teràpia; comprar els ingredients -avui hi poso tonyina, espàrrecs i ou dur; demà olives negres i pebrot vermell-, rentar-los, tallar-los, disposar-los sobre el plat -sempre pla!- i rematar la feina amb l’amaniment és el meu ritual antiestrès gairebé diari...

Gràcies, àvia!