LLIÇONS D’URBANITAT

Sóc una càmera

Hi ha una pel·lícula d’aquelles menors de la qual tinc un record especial. Es tracta de Sóc una càmera, un film d’en Henry Cornelius de l’any 1955. És una adaptació suau però agra del llibre de Christopher Isherwood, que va viure en el Berlín dels cabarets, les avantguardes i la llibertat sexual. Segurament vostès deuen recordar més l’adaptació que va fer de la mateixa història en Bob Fosse amb el nom de Cabaret. Al film, el protagonista es determina a viure com aquest estri òptic. Registrar els esdeveniments sense implicar-s’hi, veure quasi sense viure.

Contacto amb l’Ingrid Guardiola, que és una d’aquelles figures imprescindibles pencaires i saberudes de l’escena barcelonina de la cultura audiovisual. Guardiola pertany a aquell grup de gent que, fora del postureig i el narcisisme, encara mantenen la tensió creativa en aquesta ciutat d’aparador. Na Ingrid treballa en un projecte del CCCB en col·laboració amb TVE que es diu precisament Soy cámara. Es tracta d’una sèrie de videoassaigs que van des de la peça artística i experimental fins al documentalisme més formal. M’explica que Soy cámara passarà ara d’emetre’s per la televisió a viure a YouTube. Aquesta notícia em fa venir al cap les dades de la Feria del Libro de Madrid, on van arrasar els llibres escrits per youtubers. La paradoxa és que uns personatges tan del segle XXI com els youtubers tinguin la necessitat (comercial i de prestigi) de publicar antics llibres analògics mentre l’assaig, gènere nascut específicament per al format llibresc, busca nou aire i una nova narrativa en aquest aparent temple de la banalitat, els gatets i els gamers que és YouTube.

Vols llegir l'anterior columna d'Antonio Baños?: 'Sóc dominicà'La gent del projecte Soy cámara té ara un gran repte. Colonitzar, en la mesura del possible, un canal consagrat al consum instantani i arrossegar-lo, a poc a poc, cap a unes dinàmiques reflexives que a YouTube poden tenir una potència de difusió molt interessant. Com en aquell Berlín dels anys 20, la contaminació de gèneres, de discursos i d’estils obliga a fer que algú, distant i compromès, faci el paper de càmera serena que enregistri i fixi la complexitat dins de la cacofonia.u