LLIÇONS D’URBANITAT

Vint-i-cinc anys de bojos

Llegeixo aquesta setmana a El Economista una notícia poc sorprenent. Tot i això, en transcric el titular: “Un de cada cinc directius presenten traces de psicòpata”. Aquesta xifra la dóna el psicòleg forense Nathan Brooks, que rep la mesada a la Universitat de Bond, Austràlia. O dit en anglès: Australian Bond.

Brooks, si el busquen a Google imatges, és pastadet a Dexter, la qual cosa afegeix un extra d’angunieta al seu estudi. El cas és que Brooks ens informa que els psicòpates representen l’1% de la població civil, mentre que serien fins al 20% dels directius empresarials. Brooks ha estudiat 261 directius amb un sa esperit emprenedor, 55 dels quals estan perillosament guillats. No sé vostès, però jo aquí hi veig un Salvados com una casa. Évole fent el test de psicopatia, el psychopathy checklist del doctor Hare, a Foment o al Círculo Ecuestre... o a Gas natural. Nathan Brooks ens adverteix finalment que aquest percentatge de maníacs només es dóna en grau similar en la població reclusa. Cap problema. A Espanya les dues poblacions tenen natural tendència a fer doblet.

El tema de la psicopatia associada a la direcció d’empreses és un tema recurrent del realisme a les arts contemporànies. En el camp del documental no puc deixar passar la recomanació intensa a The corporation. Un film d’Abbott, Achbat i Bakan del 2003 que explora aquesta vinculació d’una manera magistral. Però la gràcia de tot plegat és que aquest any se’n compleixen vint-i-cinc de la publicació d’ American psycho, de Bret Easton Ellis. Una novel·la que fixava l’imaginari immisericordiós dels brokers dels 80 de forma brutal. I fa més gràcia (bé, ni puta gràcia) quan tot rellegint la novel·la recordes que l’ídol, el guia social i moral de Patrick Bateman, el psicòpata protagonista, no és altre que Donald Trump, que protagonitza, a més, diverses escenes del relat.

Ellis va explicar fa poc a The Guardian que el Trump actual no agradaria gens ni mica al seu protagonista perquè ara és massa poc elitista. Tot i això, la realitat li ha fotut l’enèsima pallissa a la novel·la anticipant-se al que hauria estat un esgarrifós i inversemblant spin-off : American psycho goes to The White House.u