Hòsties al fibló

Radical / Estúpid

L’altre dia admirava les pintes que lluïen els Clayton Squares, un obscur grup de R&B de Liverpool, circa 1966, en una vella fotografia promocional, i em vaig dir: “Això  sí que és una amplada de cinturó radical”. Per descomptat, vaig raonar tot seguit, la forassenyada amplada de cinturó (sis dits) d’aquell mod  melenut no era realment  radical. Radical de debò hauria sigut un cinturó que invertís la proporció amb els pantalons: tot cinturó, dels malucs al sec de la cama, i allà baix, al camal, sis dits de roba. A la vegada, aquell gest de radicalisme cinturonesc hauria creuat una última frontera, que és la que separa el que és radical del que és purament imbècil.

El gest extrem en les arts, la declaració hardcore  absoluta, acostuma a estar basada en aquesta requalificació hiperbòlica de proporcions. La línia entre radical i estúpid és ben fina. Puc demostrar-ho amb la meva Teoria de l'Increment Percussor cap a la Sublimació Radical (TIPSR): si un subjecte (X) passa pel costat d’una taula i hi pica 1 cop amb la mà, el resultat és nul; si X hi pica 20 cops, entrem en el terreny del tic o el tocapilotisme domèstic (però no radical); si X s’hi atura i no s’allunya de la taula fins haver-hi picat 2.000 cops, estarem parlant de: a) trastorn obsessivocompulsiu o b) audaç ànima artística. Només si X es quedés a viure al costat de la taula i passés la resta de la seva vida picant a la taula un nombre infinit de cops hauria assolit el punt de sublimació radical. I tanmateix, seria desitjable, una cosa així?

Potser una cosa és radical quan deixa de ser útil. El nazisme era radical perquè la consecució real del seu “programa” era la fi del món. Un gest radical és un gest. De vegades destructiu, molts cops estèril, sovint estúpid. Quan Alan Parker va filmar una pel·lícula sencera de gàngsters fent servir només nens (Bugsy Malone, 1976), estic segur que buscava fer algun tipus de declaració radical, però el que va llegar-nos va ser una tifa insofrible. És cert: John Cage va fer el gest més radical possible en crear una peça de música que era només silenci (la famosa-entre-estudiants 4’ 33”). Però veure-la representada avui en dia només desperta en l’espectador unes ganes terribles de tirar-se un pet en públic.