Què se’n va fer del postporno?

Quedo amb Erika Trejo en una terrassa de Sants. Trejo és una actriu, performer i artista de l’anomenada escena postporno. És mexicana i els eixos del seu treball passen per la reflexió postcolonial (descolonial, s’estima més dir) i per un potent missatge sobre el cos femení. A qualsevol artista li fan nosa les etiquetes i Trejo necessita matisar què va ser el postporno tot i que admet que si va venir a viure a Barcelona és perquè la ciutat era l’epicentre d’aquest moviment.

Disciplina, arma i manifest

Recapitulem. Principis del segle XXI. Barcelona viu una gran activitat insurgent. Al moviment antiglobalització s’hi afegeix el No a la Guerra. La ciutat bull de centres okupats i de tota mena de col·lectius artístics. L’estiu del 2003 s’organitza al Macba la marató postporno. Arriba Beatriz Preciado, autora del llavors xocant Manifiesto contrasexual, i a partir d’aquest moment Barcelona fa aflorar tota mena d’artistes i activistes. Itziar Ziga, Helen Torres, Lucía Egaña, Maria Llopis o el col·lectiu Post-Op (encara actiu) en són noms destacats. El Raval, el bar La Bata de Boatiné (tancat) i finalment l’Hangar són centres d’activitat insurgent i marrana. I ho dic bé, perquè el postporno i la seva reivindicació del poder subversiu del sexe utilitzen la pornografia com a disciplina, arma i manifest. Erika Trejo, que treballa de manera quasi exclusiva des del porno, m’ho va resumir amb impecable ironia: “Tu ensenyes el cony i tothom et veu”. Et veu, no et mira. Matís important.

Des d’aquells anys no he tornat a sentit l’emoció que provocava saber que eres al lloc i el moment precisos. Aquests dies, però, he seguit la promoció del llibre Vernon Subutex (Random House), de Virginie Despentes. Despentes i Preciado eren com els Sartre i Beauvoir, com els Casas i Rusiñol, com els Warhol i Reed del postporno. I la novel·la m’ha posat nostàlgic i em serveix ara per com/rememorar aquella Barcelona que traspuava glamur brut.

Seguim Trejo i un servidor repassant l’arsenal combatiu: des de les Jornades Feministes fins a la Muestra Marrana. Encara queden bastions d’un moviment que ha pogut, quines coses, fer regidora (Águeda Bañón) una de les seves activistes.