Hòsties al fibló

Posa el cul a la cadira

Hola, soc el Kiko. Perdó pel pijama. Sempre escric així. Aquest que porto ara és especialment còmode, només se li està donant una mica la goma de la cintura i té aquest forat a l’entrecuix per on de tant en tant, si em despisto...

Però no volia parlar d’això, sinó d’escriure novel·les.

Soc al final d’una llarga conga de novel·listes. És tan llarga que no veig qui la va començar (com acostuma a passar a les bodes) i, tanmateix, sé què feia. Ho sé perquè, encara que diferim en model de pijama, tots fem el mateix: seure en un estat d’aïllament absolut i treure un llibre del més esgarrifant no-res, després d’hores i hores d’esforç–sense més encoratjament que la pròpia visió– que embogirien la majoria de mortals. Stephen King deia al seu fantàstic Mentre escric que per ser escriptor calia, sobretot, “llegir molt i escriure molt”, i afegia que no existia “una drecera”. És cert. Tot el que fem es basa a seure i aplicar-hi un mínim de 4 hores diàries (+ 2 de lectura), passi el que passi, mentre a fora esclata la revolució o Crist torna a la Terra. Un dels meus herois, Harry Crews, no es cansava de dir que el seu únic consell per a novel·listes era “Posa el cul a la cadira”.

Hi ha una part de monjo de clausura en això d’escriure novel·les que encara em sembla d’una puresa insòlita. L’esforç i l’aïllament i alienació separen la nostra raça dels diletants o els periodistes-amb-novel·la. L'optimització darwinista de prioritats. No esperem recompensa (més enllà de la pròpia excel·lència artística) ni afalagaments, ni fotos amb bon perfil ni tap-taps a la espatlla. Estem sempre sols, reclosos en un món mental paral·lel, i no tenim vida social. Stephen King deia que “si pretens escriure amb el cor a la mà, els teus dies com a membre de la societat estan comptats”.

Quan hi ha una novel·la a mig fer, desapareix la resta. Només obro la porta de tant en tant per assegurar-me que no se m’hagi mort un fill. Aquest cop m’he venut mil discos i la moto per finançar el temps d’escriptura (anem millorant: el 2002 vaig fer de conillet d’Índies en uns assajos mèdics). Vaig sempre en pijama. No soc simpàtic ni “maco”. No sé fer chit-chat. M’importen un pet les exigències socials. Soc novel·lista.