El consolador

No odieu la vostra imatge

No odiar la nostra imatge; odiar la societat que ens obliga a sentir odi per la nostra imatge. Fa uns dies, la portada d’una revista aprofitava una foto de la guionista, directora i actriu Lena Dunham per donar vint recomanacions als seus lectors per perdre pes. Dunham, defensora acèrrima dels cossos naturals, contestava a través del seu Instagram que haver-se aprimat no significava cap fita per a ella i que no se’n sentia orgullosa. I, amb l’humor que la caracteritza, aprofitava l’ocasió per fer la seva pròpia llista amb vint consells ben irònics sobre el tema.  
En una situació semblant es troba la model de “talles grans” Eva María Pérez, que declara que no hi ha dia que no hagi de sentir comentaris sobre el seu aspecte físic: “No has pensat mai a aprimar-te?”, “Està grassa, però mira que bé que ho porta”, “Mira que és guapa, però quina llàstima que estigui tan grassa”.
A les xarxes socials proliferen els perfils de dones curvies que defensen els cossos de les dones “reals”. Però, malgrat les aparences, el canvi cap a la transformació social dels cànons de bellesa és només superficial. Al fons, allà on s’ha de coure la revolució, els prejudicis físics segueixen enquistats de mala manera. La pandèmia de la preocupació pels nostres cossos s’estén sense fre i des de fa temps també ha emmalaltit els homes: procurem menjar poc –menys, encara menys– i fer molt exercici físic –cremi el greix i també l’enteniment–. Tant li fa si estem amargats, si som infeliços i hem caigut en un una depressió inconfessable per culpa d’aquesta absorbent exigència que busca la perfecció carnal a un preu massa alt.
L’expressió mens sana in corpore sano se n’ha anat ben bé en orris. L’hem malentès i hem enfollit en oblidar la part més important de l’equació: l’esperit, la ment. I d’això qui se’n preocupa?
Als cucs que viuen al sot on tots acabarem se’ls en fot la nostra aparença. Se’ns cruspiran sencers i després escopiran el verí que constata de quin mal va morint a poc a poc la nostra societat.