LLIÇONS D’URBANITAT

Merda d’autèntic

Quan jo era jove també existien els pijo-progres. Aquest qualificatiu d’arrel popular va adreçat a aquella subclasse social composta per gent de casa bona que tenen mala consciència pel fet de ser-ho. És a dir, burgesos que troben psicològicament incòmoda la seva situació de relatiu privilegi. Els pijo-progres, si són del ram de la cultura, sempre es llancen, empesos pel seu sentiment de culpa, a la recerca del que ells anomenen “lo autèntic”. O dit d’una altra manera, a la recerca del que ells designen com a cultura popular o cultura de la gent pobra. Neta de corrupció material.

I així, els burgesos que estimaven la gent pobra ja es trobaven entre els hippies més espirituals, entre els punkies més eixelebrats i entre els hardcoretes menys comunicatius.

Quan va passar tot això del 15-M, el jovent espanyol de classe mitjana va pensar que tenia l’oportunitat de construir el seu propi Maig del 68 i engegar la seva pròpia recerca de “lo autèntic”. Primer va ser l’exaltació del cinema quinqui, de la cumbia llanera, de Camela i d’això del trap. I ara la burgesia progressista espanyola ha pogut plasmar les seves neures en un volum que els sempre perspicaços amics de Blackie Books han editat sota el títol de Mierda de música.

El llibre és un recull d’articles de noms més o menys destacats d’aquesta cultura d’avui que segueixen el traç de l’assaig de Carl Wilson titulat Música de mierda (també a Blackie Books, 2016). Aquell llibre explicava els problemes terribles que té l’intel·lectual autor perquè li agrada Céline Dion... Res.

Mierda de música vol fer del guilty pleasure dels pijo-progres tota una declaració de guerra al que anomenen “classisme” musical. Bàsicament, admetre que t’agrada Sabina tot i ser conscient que és “de dretes” i que això t’acosta als autèntics gustos del poble i, per tant, et fa “més d’esquerres”.

El llibre, llegit com a testimoni dels traumes del progressisme, és francament entranyable. Com a declaració de principis és feixuc. Molt em temo que encara haurem d’aguantar alguns llibres més de reivindicació de Camela i d’exaltació de Juan Magán com a subjecte revolucionari abans de poder tornar a ballar britpop. Ai, mala consciència, quins llibres més pesats que dictes!