LLIÇONS D’URBANITAT

Marcello, Marcello!!!

A Itàlia han celebrat aquesta setmana el vintè aniversari de la mort de Marcello Mastroianni. Deia el decadent Woody Allen que si es pogués reencarnar en algú, ho faria en els dits de Warren Beatty. Avui ningú no recorda en Beatty i potser només algunes venerables ancianes puguin parlar dels seus dits. Jo, si la reencarnació fos retroactiva, tindria clar que voldria ser Marcello Mastroianni. Encara que fos la seva orella. Mastroianni no només ha estat un dels més grans actors de cinema de la història sinó que ha acumulat en la seva persona un imaginari simbòlic irrecuperable pels nostres temps. El seductor maldestre, encantat, sentimental. L’home popular i pinxo sense ser cínic ni cruel. La sofisticació adquirida de qui s’ha criat al carrer. L’enginy que no és pedant i, en definitiva, la imatge perfecta de la fragilitat que comporta la consciència lúcida. L’etern pòsit d’amargor dels espavilats.

Mastroianni i el cinema que va representar tindrien enormes dificultats per obrir-se camí avui en dia. Els nostres temps tenen por de la seducció i per això es refugien en la neurociència i tot el que ens rodeja (cinema inclòs) es troba ple de culpa, càstig, pecat i expiació. Però tot pot anar a millor. Aquest aniversari, com qualsevol altra excusa, és boníssim per apropar-se al seu univers. Feines delicadíssimes com Una jornada particular d’Ettore Scola, o subtils i perplexes com la de L’estranger de Visconti. I, esclar, la comicitat sorneguera amb De Sica, Monicelli. L’humor negre de La grande bouffe de Ferreri o el món màgic que va crear per a ell, el demiürg, Fellini.

Com a preencarnació voluntarista de Mastroianni, he rigut molt aquests dies imaginant-lo fent el cinema d’èxit d’avui. Com guanyarien les insofribles i pedants sagues de superherois amb Mastroianni fent de superdolent? ¿Imagineu Mastroianni com un Frank Underwood de la Democràcia Cristiana italiana a House of cards? Imagineu com li passarien les punyetes a Lena Dunham si en lloc de viure en l’histèric Nova York, Mastroianni la portés a passejar amb Paparazzo per la Via Veneto. Sí, és veritat. El nostre món seria diferent, més dolç i més àcid. Més bell i més intel·ligent.