Hòsties al fibló #3

L’esperit dels meus disset

Ahir vaig fer 45 anys. Quan era més jove em pensava que no hi arribaria. No vull dir que em proposés morir de forma activa, però arribar a vell no era la meva prioritat. Així que vaig dedicar-me amb afany notable a posar medicaments en pols per forats on no procedia, beure’m l’equivalent del territori dels Grans Llacs en licors flamígers i, una nit del 1988, vaig pujar bastant fort al sostre d’un cotxe en marxa, a la carretera de Cornellà.

El cotxe era del meu amic Oli, un rocker comunista. Quan aquella nit vaig tornar a entrar al cotxe per la finestra, estil Indiana Jones, els meus dos amics estaven blancs com cranis de vaques, i van informar-me que gairebé morim de forma horrible.

Sí. Ahir tenia el dia melancòlic. Per això vaig agafar el cotxe, vaig carregar una nevereta amb cervesa freda, com fan els rednecks del Larry Brown, i me’n vaig anar tot sol al càmping La Ballena Alegre, on vaig treballar de jove.

No tinc Alzheimer: sé que és tancat des del 2005. Però volia tocar un darrer cop les runes de la meva adolescència, aquell món perdut que tanta pena (dolça) em fa. Així que vaig vorejar el càmping per la platja, sota un sol infernal, amb una llauna a la mà, i quan ningú mirava vaig saltar la tanca i m’hi vaig plantar a dins, sentint-me bastant Navy Seals.

L'impacte va ser FORT. Davant el vell self-service, ara cobert de plantes enfiladisses, entre els pins caiguts i l’asfalt rebentat, vaig sentir l'impuls d'abraonar-me de genolls a terra i xisclar: “Al final ho veu fer, maleïts! Us ho veu carregar tot!”. Llavors em va passar pel costat l’esperit dels meus 17, pedalant en una bici, un walkman a les orelles, fent que tocava la guitarra per davant les caravanes. Vaig voler dir-li que no patís, que tot s’arreglava al final, que el món era una merda però que dues o tres coses valien la pena.

En uns segons l'aparició es va esvair. Vaig mirar al meu voltant, aquella civilització esfondrada. Un avió em va passar per sobre. Tornava a tenir 45 anys.