L’esperit a la closca

Potser molta gent no ho sap però en el passat remot l’internet, diuen, no existia. En aquell temps, les ments humanes (que eren iguals a les nostres) disposaven de molt més temps per crear, dibuixar, escriure i imaginar. Fruit d’aquest estat beatífic és Ghost in the shell, un manga creat per Masamune Shirow que apareix l’any 1989. Publicat en plena eclosió del ciberpunk, aquesta sèrie parla d’una unitat especial de la policia (Secció 9) on alguns membres són cíborgs. En la relació entre una màquina perfecta i un cos finit però amb ànima es troba el títol de l’obra, una referència al llibre d’Arthur Koestler The ghost in the machine (1967). L’èxit del còmic va portar-lo fins a l’anime i el 1995 s’estrena el film de Mamoru Oshii en el qual es basa, pràcticament fil per randa, la versió que aquesta setmana es pot veure a la cartellera.

Eren uns anys (els 80 i 90) en què totes les distopies que ara ens amenacen ja es van imaginar i preveure. Uns anys d’or de l’ anime en què la reflexió adulta anava de bracet de l’humor i de l’erotisme. Unes obres on, més enllà de l’efecte, es buscava encara la utilització de l’estètica per crear un clima ètic i no un efecte espasmòdic. Amb aquest criteri és inoblidable la banda sonora de Kenji Kawai i, en especial, el seu tema dels crèdits. La complexitat ideològica, el desencís polític i aquelles espurnes d’humanitat recurrent eren les marques d’un estil, el ciberpunk, al qual ara es veu que es vol tornar. Com molt bé diu la crítica de Joan Pons , la versió protagonitzada per Scarlett Johanson no és més que una recreació nostàlgica, quan l’original era una anticipació política. Alguna cosa ens ha passat entre els 90 i avui que només sabem recrear i no imaginar els perills del que ens espera ( Black mirror a part).

Es tracta d’una versió, a més, amb white washing, que es plasma en la tria d’una actriu occidental per interpretar la Major Kusanagi, la indubtablement japonesa protagonista. I també aquí, patint la paranoia del nostre segle que són els mugrons femenins, naturals i presents l’any 1995 i inexistents el 2017.

Va haver-hi un temps, quan internet no existia, en què ens van explicar el nostre present. u