El consolador

L’allisador de petxines

La cosmètica moderna ens convida a introduir a les nostres vides un nou producte d’allò més peculiar: l’allisador de vagines. Primer va aparèixer la fòbia als pèls i la moda ens va empènyer a portar les engonals caribenyes i les cloïsses pelades com si fóssim prepúbers, i au!, totes a sofrir les estrebades de la cera. Després va arribar el làser que socarrimava pèl allà on n’hi havia a base de descàrregues elèctriques. I ara la fòbia ataca les vagines arrugades! Una constatació més de la falta d’acceptació del pas del temps i de les seves conseqüències en els nostres cossos. Un producte que promet hidratar, reafirmar, remodelar i rejovenir les parts íntimes femenines no explica sinó la nostra immaduresa com a societat: som estúpids que tenim pànic a fer-nos vells. El més curiós de tot és que, novament, només les dones som forçades a deixar-nos diners i esforços a mantenir els nostres cossos excelsos, lluents i fins. L’allisador de la pebrotera no existeix: que ells tinguin els testicles tous, arrugats i flàccids sembla no ser un problema.

Però a qui va destinat el producte? És per a la mateixa usuària o per al goig i el gaudi d’aquell que observa la vagina? Una mateixa, la seva vagina, no se la veu, o sigui que en aquest sentit tant li fa una arruga de més, una arruga de menys. Insinuen, doncs que l’hem de tenir ben allisada per a la parella o bé per quan anem al ginecòleg?

Potser convindria més un allisador del masclisme o un remodelador de la mediocritat. Tot plegat em fa pensar en el poema De aquí a la eternidad de Cristina Peri Rossi: "No he amado las almas [...] / sus pequeñas miserias / sus rencores, sus venganzas / sus odios, su soberbia / en cambio / he amado generosamente / algunos cuerpos / mi amor los ha embellecido / más que el maquillaje [...] he amado hasta el èxtasis / algunos cuerpos / no necesariamente hermosos".

Que deixi tothom d’opinar sobre les nostres parts baixes i que visquin les figues amb replecs, amb pèl, amb experiència i ben alliberades!