No em digueu més que Barcelona és una gran metròpoli, que atabala, que ha perdut humanitat. No em parleu de pol·lució, de les mesures cautelars de l’Ajuntament a causa de l’excés de trànsit i els seus pertinents fums. Ni dels fums dels taxistes. Escolteu Habitación 615 de León Benavente i sabreu exactament el que sentim els grups de la Península quan travessem el vast oceà i aterrem a Ciutat de Mèxic. Intenteu veure en la pantalla dels vostres ulls un avió iniciant un descens cap a un aeroport que ha quedat literalment envoltat i escanyat, a esquerra i dreta, per inacabables barris que es perden en l’infinit asfalt. Visualitzeu cinc o sis rondes de Dalt creuant-se entre elles en un Scalextric eternament embussat, protagonitzat per desenes de milers de vehicles de gran cilindrada, obrers, taxistes, executius i mares de família que ni tan sols es plantegen la possibilitat que els seus fills tornin de l’escola caminant sols pel carrer.
“El aire pesa como el plomo y nos cuesta respirar”, diu la cançó. L’equació d’una ciutat amb vint milions d’habitants situats a dos mil metres d’altura dona un resultat pel cap baix hiperbòlic. Vaig parlar amb Abraham Boba en un restaurant de D.F. i tots dos semblàvem soldats de joguina en un tauler aliè. Definitivament no hem nascut per viure en aquests ruscs. Podem queixar-nos, i amb motius de sobres, dels problemes de la nostra ciutat, però, creieu-me, vull tornar tan aviat com pugui. La gent de Ciutat de Mèxic és meravellosa, però em sento desbordat. Els límits de Barcelona són una benedicció. De vegades els acotaments físics, mar i muntanya, són necessaris per no crear monstres. Arribo a la conclusió que no hi ha res pitjor que una extensa plana i un grup d’humans establint-s’hi. “Te llamé mientras despertabas y me dijiste «La vida nunca es lo que imaginabas»”. Observo el descomunal núvol de pol·lució mantenint-se com una eterna bomba atòmica per sobre de Ciutat de Mèxic i, com diu l’Abraham: “Por ahora es todo lo que os puedo contar. Quizá en un par de años pueda continuar”.
