Hòsties al fibló

Jon Bunch de panxa enlaire a la gespa

La setmana passada va morir Donald Trump, i Leonard Cohen va ser elegit president dels Estats Units. No, merda, espera: era a l’inrevés. Ja deia jo que tothom estava massa deprimit. És el que passa quan les notícies assoleixen el punt de tortura a la manera de La taronja mecànica: que al final no saps qui és mort i qui és viu.


Però ara ho tinc clar: Leonard és el mort, i no hi ha bípede que no ho sàpiga. Ha sortit a tot arreu. Si un asteroide flamíger fos camí de la Terra per escombrar la raça humana, la notícia sortiria en petitet, just a sota de ‟LEONARD COHEN DIES”.


I no passa res. És només que quan els morts de la subcultura cauen fan menys soroll. Si cau un cantant de hardcore al bosc i no hi ha ningú per sentir-ho, ¿ha caigut el cantant de hardcore?
Aquest gener del 2016 va morir Jon Bunch, veu dels Sense Field, un grup d’emo californià. Jon Bunch és un dels meus cantants favorits, i tres dels seus discos –Sense Field, Killed for less i Building– són una part cabdal de la meva vida i de la de molta gent. Ens van donar força quan les cames ens feien figa. Jo i el meu germà vam anar a veure Sense Field a Londres, l’any 1996, i mai oblidarem la presència del Jon, amb els seus dos metres d’alçada i aquella VEU èpica que senties “a milles de distància”, com deia una de les seves cançons.


I ara Jon Bunch és mort. Tenia 45 anys i un fill de dotze anys que recollia del col·legi cada dia. A Jon Bunch el van trobar estès en un jardí, amb el cos ple de somnífers. Encara duia posat l’uniforme del súper on treballava. No va entrar al Rock and Roll Hall of Fame, ni es va fer ric, ni va rebre Grammys ni va morir “plàcidament” als 82, adorat per tot Déu. Els seus fans ens vam dir unes quantes coses sentides en bars o per WhatsApp; els condols internàutics van aparèixer, però no van rebentar la xarxa. El TN no va dedicar-li ni un minut, cap actor famós va dir que era una “gran pèrdua”. I no ens queixem, ja hi estem acostumats. És només que se’ns acumula la feina amb els morts anònims del punk. I és una pena que Leonard Cohen ens hagi deixat, és clar, però jo no paro de pensar en aquell altre músic oblidat en uniforme de reposador, estès de panxa enlaire a la puta gespa, caigut sense pena ni glòria.