HÒSTIES AL FIBLÓ #14

Heliogàbal

Tot mor. Moren els homes i les coses que fan, com moriria aquesta columna si un gerent amb cor d’iceberg n’investigués els ràtings. La mort és una cosa natural; part del procés. A Barcelona hi moren establiments cada dia. Passes un dia per un lloc i, com si fossin els sets d’una companyia cinematogràfica, el decorat ha canviat i ja hi ha una altra cosa.

I, tanmateix, algunes morts emprenyen més que altres.

Algun cop ha tancat un espai que, ho he d’admetre, me la pelava: aquella glacial tenda de discos indie on no tenien mai res i els propietaris semblaven estar a les urpes de la depressió profunda; aquella llibreria “mítica” de la zona alta on sempre et tractaven com escòria. El sanglot digital que va despertar el tancament d’aquelles dues tombes em va sobtar. Tothom volia plorar la seva defunció. Però: ¿es pot plorar per la mort del que no s’ha viscut mai?

La mort de l’Heliogàbal: això sí que em trenca el cor. Avui hi passava per davant i en veure la reixa abaixada m’he començat a “fondre en el deliciós caliu de la nostàlgia”, que deia la Vivian Gornick. L’Heliogàbal era el meu lloc favorit. He estat en molts bars, però només en un parell puc dir que m’hi sentia com a casa. L’Helio n’era un: era el meu saló. Res al món m’agradava més que arribar molt d’hora, la nit d’un concert, i fer una cervesa mentre endreçaven el local, abans d’obrir portes. L’olor de ciment moll de terra; la calma que precedeix la tempesta.

I després, quan ja tocava el grup, entrar a la barra i veure’l des d’allà, com si jo fos un cambrer més. Els amos sempre em deixaven fer això; crec que era un gest d’afecte com els que es fan per a la gent a qui li falta un bull, però també un reconeixement que jo estimava el lloc d’una forma fonda, l’havia estimat sempre. No era un civil més. Per a mi allò no era un cau per emborratxar-me. Era una puta família; el lloc on tothom coneix el teu nom, que deien de Cheers.

Ara l’Heliogàbal existeix però no existeix. No en la encarnació que jo vaig estimar, quan tot anava bé. Però si el testimoni d’una sola persona serveix de res, voldria dir a tothom de l’Heliogàbal que, no sé: allà vaig ser feliç. Allà vaig sentir-me en pau.