LLIÇONS D’URBANITAT

Del disseny a la xancleta

La ciutat de Barcelona fa veure que commemora allò del 92. Ha posat unes banderoles i alguns anuncis discrets, perquè amb l’emprenyament que hi ha entre els llogaters amb això del model turístic hi ha por que si sortís en Cobi al carrer podria acabar a urgències.

Vint-i-cinc anys de l’esdeveniment que va transformar la ciutat i que l’ha portat de ser l’epítom de la sofisticació amb el film Barcelona d’en Whit Stillman a la ciutat del “ mamasita, sangria, Sssagrada Famiria ” del guiri Ed Sheeran.

No em preguntin cap on anava, però l’altre dia vaig passar pel carrer Rosselló. De biaix vaig veure les en altres temps mítiques portes de ferro rovellat del bar Nick Havanna. Aquest local de Javier de las Muelas va ser un dels emblemes del que anomenaven “Barcelona del disseny”, nascuda al caliu de la il·lusió i els calés olímpics.

Molts arquitectes joves als 80 es trobaven sense grans encàrrecs i van optar pel disseny industrial o els interiors de botigues i clubs. Espais com el KGB de l’Alfredo Vidal, el sofisticat Velvet d’Alfred Arribas o el mateix Nick Havanna d’Eduard Samsó en van ser notoris exemples.

El cas és que el local ja no és diu Nick Havanna. Ara és Oak Barcelona. He entrat a la seva web. En lloc de l’acurat uniforme dels cambrers de l’Havanna dels 80, ara atenen mascles i femelles en banyador, sans i pretesament sexis. És tracta d’un beach club per a joves assedegats de chupitos de franc. I així, dels delicats tamborets dissenyats pel Grup Transatlàntic i de la barra forrada amb pell de vaca s’ha passat a un xiringuito polinesi. Oak Barcelona es defineix així: “ Una sala donde predomina la música pachanga, pero también podemos encontrar éxitos electro latinos ”. A més, i no és negligible, la casa garanteix “ lluvia de globos ”. Els vídeos d’Oak House són, esclar, tot un homenatge a l’estètica shore i HYMYV.

Fa anys Barcelona aspirava a ser Manhattan i a ser coneguda pels seus artistes. D’aquells anys d’ambició burgesa no en queda res més que un hipsterisme trist i melancòlic. I l’escamarlà de Mariscal. La distància entre el disseny i la xancleta ha estat el camí que ha fet Barcelona en 25 anys. Dels humits somnis de grandesa a la samarreta mullada.