Guerrilla urbana

Començar pel final i no voler acabar mai

Els astres s’han alineat i –per fi– m’han deixat caure a Artte, una galàxia creativa que ja fa dos anys que il·lumina l’Eixample

Començar pel final i no voler acabar mai Zoom

He quedat a i cinc, i arribo a menys deu. ‟Bravo”, em diu l’últim whatsapp. Somric. Creuo la porta. I un wow llarg, pensat, i silenciós, m’acompanya fins al fons. Art efímer a l’entrada. Després, un homenatge a la cocteleria d'autor i sense alcohol. I, al final, un espai infinit on 1) entendre per què el matcha està de moda, 2) descobrir l'experiència artística del superfood i 3) gaudir de l’amplíssima oferta gastronòmica i cultural que ofereix el local. {…}

M’assec en un dels sofàs Chester, de color marró, de pell. I em demano una varietat de teïna procedent de Sri Lanka. Sec. Sóc. Estic. I segueixo observant. Diversitat de textures, estils. Sensacions. L’eclecticisme impera a la sala, però el denominador comú és clar: la llum. I la bellesa –carregada de matisos.

Faig el primer glop i arriba la Paloma. Ens fem dos petons, m’explica la història de l’artista japonès Yoshi Sislay –que ara protagonitza la paret principal de l’entrada–. I seu a la butaca de davant meu entapissada de vellut blau turquesa. Ve sovint, però tot i així es mira la carta: “Amb tantes opcions la decisió mai és fàcil, però sempre encertada” –comenta. Opta per un mocktail ancestral, i em proposa compartir el carrot cake de la casa. = Deal fàcil.

Parlem, recordem, riem. De cop, veiem que els del costat comencen a endrapar. Acte seguit, ens mirem i ens autointerroguem “I si sopem?” La cuina d’aquí és vital, colorista, amb un alt contingut en vitamines i nutrients –m’explica–. I m’acaba de convèncer. Fet: hem començat pel final però això no impedeix emocionar-nos amb el ceviche peruà, el tàrtar de tonyina vermella i l’amanida tailandesa de pollastre. Seguim la conversa. La tranquil·litat regna a la sala. I les primeres notes d’una guitarra acústica s’apoderen dels nostres sentits. Concert en directe. Serendipitat en estat pur –penso–. I pregunto: on he de firmar perquè no s’acabi mai?