EL CONSOLADOR

Cicatrius daurades

Fa temps que vaig sentir a parlar del kintsugi, aquella antiga tradició japonesa que arregla amb cola forta la ceràmica trencada i, després, en pinta de daurat l’esquerda per tal de fer bella la trompada, el cop. Per reivindicar-ne la caiguda i atorgar encara més valor a l’objecte, ja que ha estat capaç de reconstruir-se.

Els humans occidentals estem ben bé educats per fer tot el contrari: amagar la nafra, fer cicatritzar ràpid la ferida, esborrar la cicatriu i negar així la fragilitat inherent en la nostra vaga existència. Cerquem la perfecció com necis i ocultem el fracàs a qualsevol preu. Les xarxes socials, i en especial Instragram, són el paradigma de la nostra tonteria. La finestra al món des d’on mostrem allò que voldríem que fos, però que no és; aquella imatge idíl·lica: “Mireu-me, soc aquí! En aquest inabastable entorn de meravella, exuberant i perfecte, el vent sempre em va a favor i totes em ponen”.

Els filtres que escollim curosament per a cada fotografia que pugem a la xarxa són ben bé l’antítesi de la cola i el polsim daurat. A les xarxes, no hi ha lloc per a l’error, per a la lletjor, per al caos, per al desordre, per al cop, per al fracàs ni per a la ferida.

Ens ensenyen a dissimular les febleses: que ningú pugui sospitar que estem cardats i mal apedaçats. La pintura amb què cobrim els mals del cos i de l’ànima, amb la qual busquem ocultar el rastre de la vida difícil i dolorosa, és gairebé impecable. Però, en el fons, tots som gerros trencats. Com per art de màgia, de nit, quan les certeses parlen per nosaltres, quan la debilitat aflora i ens entendrim, es torna fluorescent el rastre de cada cicatriu.

Envolteu-vos de lluernes imperfectes rendides al pes de l’engany, i no us refieu mai d’aquells que afirmen ser gerros intactes.