El consolador

Benvinguda al paradís, nena!

James Lipton, el presentador del programa Inside the Actors Studio, al final de les entrevistes sempre fa la mateixa pregunta al convidat: "Quan arribis al cel amb quina frase t’agradaria que et rebés Déu?" Deixant de banda que no crec en Déu, ja en tinc la resposta. Quan arribi a allà dalt, sigui qui sigui que em rebi, vull que em digui: "Aquí res no engreixa. Benvinguda al paradís, nena!" Així, amb una veu ben ianqui, ben de blockbuster. Perquè és evident que si hi ha un paradís, ja està colonitzat pels americans. Somio el dia que l’Agnès Marquès o en Toni Cruanyes obren el TN amb la notícia que ja res conté calories, que ja ens podem desapuntar tots del gimnàs i podem lliurar-nos al desig de fotre'ns un gelat per postres cada dia -ara que sembla que l’estiu ha vingut per quedar-se fins Nadal-. Fa massa que confio en les veus que diuen que tot torna, que els cànons estètics canvien. On són les Tres Gràcies de Rubens? Al Prado, sí, però al carrer, la vara castigadora de l’estètica ens recorda que mengem massa cada cop que no entrem dins uns pantalons.

Jo, que un dia –potser agosaradament- vaig creure que tenia el millor cul del meu poble, ara em veig forçada a anar a classes de Mamifit, aquell pseudoesport al qual s’apunten les mares que acaben de donar a llum per mirar de recuperar la forma física tot fent hipopressius –els abdominals del segle XXI, mentre aguanten en braços el nadó que brama i moqueja. Coi, ni després de parir es poden lluir els sacsons del tall rodó?

Si visqués en una illa deserta o bé a la muntanya entre rostolls, o en qualsevol paratge recòndit allunyat d’aquesta societat infecciosa, competitiva, accelerada i podrida, no em preocuparia en absolut la quantitat de greix que em recobreix el cos, ni si em pengen tant els pits que els mugrons se m’arronsen amb la fredor de terra, però sovint sóc fidel com ningú als dictats i les ridícules imposicions d’aquesta societat que critico: materialista, consumista a l’extrem, ciberaddicta i contradictòria. Si Déu existeix segur que és una dona grassa, i bé podria ser la gran Kathy Bates.