Hòsties al fibló

Amnèsia gremial

No fa gaire vaig conèixer un escriptor que coneixia a tothom. Agents, crítics, autors... El paio era una espècie de Google vivent del món literari barceloní. Li entaforaves un nom a l’orella i li foties un dit al nas i al cap de pocs segons et vomitava a la cara el currículum d’algun patge menor del mundillo cultural local. Incloent-hi adulteris, enemics i faux pas inoblidables.
La cosa em va inquietar. Per començar el paio ni era de Barcelona. I encara que no fos més de poble que un Land Rover enfangat, per a algú com jo, que va descobrir que existia una cosa anomenada suplement cultural el dia que hi va aparèixer per primer cop, conèixer un escriptor tan versat en La Nostra Cosa va ser com enxampar un agressor sexual en una furgoneta amb els vidres tintats. Davant d’una disco. Amb una capsa de rohipnol a la mà.
Jo mai he sabut qui era qui. Quan vaig començar a publicar confonia Marta Salicrú i Jimina Sabadú. Javier Tomeo i Félix Romeo. Aldo Linares i Víctor Lenore. Vaig passar cinc anys saludant un tal Juan Sardà perquè creia que era el Xavi Sancho. ¿Símptomes de dislèxia o miopia? No. Tampoc jutjava el talent, ja que alguns d’ells feien coses xules (no el Lenore). El que jo patia era amnèsia gremial. Estava tan enfollit per les meves obsessions que de la gent del gremi només en distingia els contorns difuminats, com quan mires alguna cosa de cua d’ull.
Ara han passat quinze anys, i conec més gent. Perquè porto temps aquí i, com un borratxo de bar, m’he acostumat a saludar els clients habituals a l’entrar i sortir. I, tanmateix, aquest tuteig gremial no és sa, ni per a l’escriptura ni per a la crítica. Dir-li a un escriptor que la seva nova novel·la és una aberració il·legible excretada dels intestins de Satanàs ja és força complicat, però es converteix en impossible si aquell escriptor va deixar bé un llibre que va escriure el teu cosí i va publicar la teva dona després que tu et miressis el manuscrit al bar del seu pare.