CRÍTICA DE CINEMA
TONI VALL

El olivo

3* Direcció: Icíar Bollaín. Guió: Paul Laverty. 100 minuts. Espanya (2016). Amb Anna Castillo, Javier Gutiérrez, Pep Ambròs, Manuel Cucala, Miguel Ángel Aladrén

El olivo / EL OLIVO / EONE Zoom

El primer que crida l’atenció d’ El olivo, quan amb prou feines han transcorregut deu minuts de metratge, és l’empremta visible i eloqüent d’ El sur, de Víctor Erice. La relació entre l’avi i la néta, els seus poderosos vincles afectius i la força tel·lúrica que els uneix, remeten de seguida a la història d’aquell metge saurí i la seva filla que Erice va imaginar i va injectar de veritat. La filla tenia el rostre juvenil d’Icíar Bollaín i queda clar que el film li va quedar instal·lat a dins.

Salvant totes les distàncies de calat, de profunditat dramàtica i de poètica inacabada -Erice no va poder concloure el rodatge i el film restarà per sempre mutilat-, amb El olivo Bollaín aconsegueix un film de personalitat més que apreciable, potser el millor de tots els que ha dirigit. Aquí supera l’esquematisme de Te doy mis ojos, concentra la narrativa millor que a También la lluvia i aconsegueix un acabat molt millor i amb més complexitat que a Flores de otro mundo i Katmandú.

La troballa fonamental de la pel·lícula és la seva senzillesa, l’elecció d’un motiu tan simple i eficient, alhora que poètic i evocador, com un arbre mil·lenari que esdevé la força i la fortalesa del relat. Acaben resultant igual certes obvietats de la trama -les amigues, el xoc generacional- i també que la noia protagonista sigui tirant a insuportable, i la salva la seva obstinació, les arrels que l’arrapen a terra, l’amor pel seu avi, l’intangible dels llaços de la sang. És un film sobre la terra i sobre la nostra pertinença a ella.