MÚSICA
Cultura 04/03/2016

Una nova batalla contra el nihilisme

Joan Colomo presenta ‘Sistema’, un cinquè àlbum en solitari de cançó protesta amanida amb pop

Yeray S. Iborra
3 min
Una nova batalla contra el nihilisme

Damunt de l’escenari ressonen quatre acords tocats amb ukelele, i al mig, palplantat, Joan Colomo hi empalma versos sobre l’Angela Merkel o el Felix Baumgartner. És un escrache, tal com l’entén Colomo, en ple Casinet d’Hostafrancs. El públic del festival BarnaSants està gaudint dels diferents popurris que Colomo presenta, basats en la secció d’actualitat i pop que feia el vallesà al Cabaret Elèctric (Icat.cat) fa un parell d’anys. Ritmes llatins salpebren l’exercici de postmodernitat: Joan Colomo ha aconseguit fer dels seus directes una macedònia de frivolitat i compromís, d’humor i relativisme... Aquella tensió, entre el riure i el cop al clatell.

Precisament el seu últim disc, Sistema (2016), cinquè de la seva carrera en solitari, explora aquesta qüestió a cor obert. Si bé en les seves últimes entregues el cantautor ha combinat les cançons d’amor, més homologades al discurs del pop de traç melòdic, amb temes que exploren el dubte o la coherència, en aquest últim treball la filosofia política és transversal. “Hi ha més filosofia, sí. Tot i que jo tinc una vida molt plana, sempre escric basat en els mateixos inputs ”, confessa Colomo amb el serrell teen ben enganxat al front; la migdiada se li ha escapat de les mans, són dies d’estrès per tenir-ho tot a punt per a l’estrena del disc. A més, està de trasllat.

El músic respon a les preguntes des de la botiga de BCore Disc, el seu segell des de fa més d’un lustre. Ara viurà ben a propet, a Gràcia. Ho té clar: de Barcelona no es mou. Des dels seus primers anys d’estudiant que no viu al Montseny, i recorda com de terrorífiques van ser les “passejades” amb transport públic fins a la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà hi va estudiar -quines coses!- filosofia. “Mira que fot anys i he començat a aprendre a tractar temes profunds i filosòfics tot just ara. Però sempre des del punt de vista d’un estudiant que gairebé no va començar ni la carrera, esclar!”

Si bé els seus inicis en el món de la música van estar marcats pels crits com a “forma d’expressió ideal”, ara la cançó ha agafat tot el pes; els missatges s’han estilitzat, passats pel sedàs del pop o el folk. Si abans el seu grup de capçalera era NOFX, ara batega amb cantautors com l’enyorat Javier Krahe. “Jo sempre he sigut un individu polititzat: vaig començar amb el punk i el hardcore, les músiques més politizades!”, afegeix entre rialles quan se li demana sobre la relació del compromís polític amb la seva carrera. L’ex Unfinished Sympathy atribueix aquesta politització prematura i intensa als seus pares, activistes clandestins durant el franquisme i mestres després en escoles de natura.

Es podria dir que Colomo, a poc a poc, va enterrant el nihilisme. És més, al llarg de la conversa mostra els seus dubtes sobre el futur; un futur marcat per l’aposta de ser músic (en precari). D’això també en parla a Sistema. Tot i diversificar al màxim la seva activitat, ja sigui tocant amb altres projectes, com La Célula Durmiente o Zeidun, o fent de productor, Colomo nota la pressió d’haver de treure discos cada poc temps per menjar. En porta cinc en cinc anys: “Fa por entrar en la lògica del sistema econòmic en què vivim. Sóc autònom i la mentalitat de l’autònom sovint passa per davant del procés creatiu. De fet, des del principi tinc la sensació que d’aquí un mes ningú s’enrecordarà de mi. Suposo que és aquesta por la que em fa estar despert i actiu”. |

stats