El niño 44

Un aiguabarreig entre el cinema històric i thriller d’assassins en sèrie, sense gaire interès argumental i gens dotat per a la narrativa fílmica. Podríem resumir així aquest film estranyíssim d’ambicions desmesurades i alegre afany de pastitx, practicant acèrrim de l’embolica que fa fort i absolutament inconscient de les seves limitacions. Pretén bussejar en les tèrboles aigües de la Rússia estalinista amb una mirada crítica a la seva opacitat i els seus mètodes de control i alhora s’embarca en una història de desaparicions i assassinats infantils que acaba resultant emfàtica i capritxosa. Tot plegat per redimir el protagonista dels seus excessos i retratar-lo com un penedit que en el fons volia fer el bé. Les intencions potencialment interessants s’esvaeixen aviat per donar lloc a un film pla al qual se li veu massa la tramoia, la prefabricació de relat històric amb instints comercials massa evidents. A més, d’acord que posis uns actors americans fent de russos, però, com a mínim, no els facis parlar anglès amb un molt improbable accent rus. Resulta ridícul. |