El zoom
Pol Gómez

El so etern

Brian Eno

El so etern Zoom

Als anys 70, quan Brian Eno va descriure per primera vegada la música ambient, va fer servir la metàfora del riu d'Heràclit. El riu, deia Eno, sembla sempre el mateix, però mai deixa de fluctuar. Ell imaginava una música que fes la sensació d’estatisme, però que alhora sempre estigués en transformació, impossible de memoritzar, basada en moviments subtils. Durant la seva carrera, el concepte d’ambient ha sigut fonamental en l’estètica d’Eno, i en els últims temps fins i tot ha guanyat força, des del seu fitxatge per al segell Warp. Tot i que encara produeix bandes com U2 o Coldplay, els discos d'Eno s’han tornat líquids. L’últim, Reflection (2017), fins i tot vol ser infinit: com l’anterior Lux (2012), és una peça generativa de la qual coneixem una versió –la del CD, que dura 54 minuts i és un flux de so celestial, relaxant–, però que existeix en formes més llargues, amb variacions de to i densitat, si l’escolten amb una apli –només per a dispositius Apple, mòbils o de televisió–, amb la qual el somni d’Eno es fa realitat: una música eterna, que delimita un espai físic aparentment immòbil que, quan fem una escolta atenta i immersiva, es transforma en una dansa del temps.