Música
David Broc

Per què tothom parla (bé) de Kendrick Lamar?

Fa un parell d’anys, el disc 'To pimp a butterfly' va confirmar el raper com una de les estrelles més admirades i respectades del hip-hop i de la música popular. Un estatus que no ha deixat de créixer i consolidar-se i que ara, amb el llançament del seu nou àlbum, 'DAMN.', ha esclatat de manera incontrolable

Per què tothom parla (bé) de Kendrick Lamar? Zoom

Una de les imatges més repetides dels últims dies a l’Instagram Stories de mig món, en tot cas el de la gent que segueixo, ha sigut la captura de pantalla de l’streaming via Spotify o Apple Music de DAMN. (2017), l'últim disc de Kendrick Lamar. És indubtable que això respon a les enormes expectatives que havia despertat l’àlbum d'ençà que es va començar a rumorejar el seu llançament, però la sensació general és que encara hi havia més ganes de demostrar que t’agrada el raper californià. Com si fos un signe de distinció, un exemple irrefutable de coolness, Kendrick Lamar ha esdevingut un símbol del nostre moment i un dels pocs referents que sembla posar d’acord a tothom. El que cal preguntar-se és per què. Per què un MC amb tanta personalitat, allunyat dels codis i els convencionalismes del hip-hop comercial i propietari d’una veu incòmoda, aconsegueix unificar criteris i gustos tan diversos?

La raó més immediata i primària és que queda bé. Vesteix. Dona caixet. Drake? Alguns diran que és massa tou, d’altres que fa pop, i els de més enllà que no sap fer altra cosa que parlar de dones, relacions i frivolitats. Future? Migos? Lil Yachty? El trap sembla que ha perdut la bona premsa que tenia fa uns mesos i “ja no mola tant”. Eminem? Nas? Jay-Z? Nah. Per als més joves, tots aquests noms semblen dinosaures del paleolític, vestigis d’una altra època. Lamar, en canvi, simbolitza frescor i actualitat, connexió amb els millennials però també amb una mirada més adulta i experimentada i, sobretot, una imatge pública a prova de tota mena de clixés i llocs comuns. Si dius que t’agrada la seva música, es fa difícil trobar-hi retrets i rèpliques amb fonament.


Perquè tot i el postureig que hi ha al darrere d’aquesta efusiva i unànime declaració d’amor pública a l’artista, és evident que Lamar ho té tot per merèixer-la. El raper californià representa la figura més brillant i decisiva de la fornada de rapers sorgits de la generació dels blogs i dels enllaços de descàrrega directa, té moltes coses a dir des de visions i angles ben diversos, no sembla interessat a seguir les normes de la indústria, grava els discos que vol independentment de les tendències musicals del moment i ha sabut crear-se una aurèola de producte indestructible que ho contamina tot. És una estrella, perquè així ho diuen els números, però que no es comporta com se suposa que es comporten les estrelles pop.

Moltes vegades tens la sensació que importa més ell, el personatge i tot el que representa, que la seva música, per bona que sigui. Un exemple: untitled unmastered. (2016), un disc de demos i cançons descartades de les sessions de gravació de To pimp a butterfly (2015), va arribar al número 1 del Billboard, i això que es tracta d’un disc dens, auster, experimental i impossible de comercialitzar. Fins i tot la seva col·laboració amb Reebok, que s’ha vist traduïda en una sèrie de sabatilles esportives de la marca amb el seu nom, manté aquesta uniformitat i aquest criteri immaculat on no hi ha res fora de lloc.

DAMN., que en una setmana ha venut més de 500.000 còpies entre discos físics i descàrregues, i que ha aconseguit superar emblemes del pop global com Drake o Ed Sheeran, tampoc és un disc orientat al consum massiu. És cert que té algunes cançons més accessibles, dinàmiques i comercials que l’aplaudit To pimp a butterfly, escollit millor disc del 2015 per bona part de tots els mitjans musicals. I també és evident que Lamar ha rebaixat el to incendiari i radical d’aleshores, en un moment molt convuls socialment i racial als Estats Units, en benefici d’un relat que canvia les proclames i els atacs frontals per paràboles i jocs conceptuals al voltant de la religió, la introspecció, les expectatives i les reaccions dels altres.

Però tot i així es tracta d’un àlbum seriós, tens, molt poc autocomplaent, en què l’artista no es deixa emportar pel corrent mediàtic i comercial que bufa al seu favor. I en certa manera la brutal resposta del públic, que l’ha convertit en el títol més venut fins ara d'aquest 2017, és un petit brot d’esperança en els temps que corren. El que fa gran, rellevant i únic el triomf de Kendrick Lamar és que la gent ha decidit comprar-lo a ell de manera incondicional, independentment dels canvis d’orientació temàtica, lírica i musical que planteja en cada llançament. És aquesta sensació de confiança absoluta, que faci el que faci tindrà valor i pes específic en la música del nostre present, cosa que engrandeix la seva figura i el posiciona a l’altura de llegendes del gènere com 2Pac.