MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Els 25 millors discos del 2016

Després de votar més de 200 discos publicats aquest 2016, els col·laboradors i crítics musicals del ‘Play’ hem aconseguit consensuar aquesta llista encapçalada pel trident Kate Tempest - Solange - Beyoncé. Gran i variada collita en un any malauradament marcat per les desaparicions de mites com David Bowie, Prince, Leonard Cohen i George Michael. (També han col·laborat en aquesta llista Olga Àbalos, Joan Pons, Manu González, Jordi Garrigós, Gerard Casau, Yeray S. Iborra, Joan S. Luna, Pol Gómez, David Broc, Oriol Rodríguez, Albert Fernández, Hugo De Cominges, Martí Farré i Roger Estrada)

Els 25 millors discos del 2016 Zoom

01

KATE TEMPEST

‘Let them eat chaos’

Ens en vam enamorar al Sónar del 2015. Encara no havia publicat Let them eat chaos, la que fins ara és la seva obra mestra, però Kate Esther Calvert ja havia deixat molt clar que no era un hype : la força amb què escup les paraules, la qualitat literària dels textos, una presència escènica aclaparadora malgrat estar completament desproveïda de l’ego que caracteritza la majoria del rap actual... A mitjans del 2016 va arribar a casa nostra l’adaptació de Wasted, obra dramàtica d’aquesta jove poeta, rapera, dramaturga i novel·lista londinenca. I esperàvem amb ànsia el seu segon treball discogràfic en solitari -abans havia publicat amb Sound of Rum- però res feia pensar que Let them eat chaos marcaria aquest 2016. I va arribar: un contundent disc conceptual sobre set habitants del Londres actual que no poden dormir i, de fons, un fresc descarnat de la realitat social i política de l’any del Brexit, de l’any de Trump i de l’any, també, de Kate Tempest.

02

SOLANGE

‘A seat at the table’

Sense fer gaire soroll, ni gaire parafernàlia mediàtica, la germana petita de Beyoncé Knowles s’ha situat aquest 2016 a dalt de tot del podi de la música negra. I no ho ha fet amb un disc de música de ball, sinó amb un treball pausat, introspectiu, amb l’accent posat en el fet racial. És un àlbum de regust clàssic, una mica el revers femení i en clau souldel To pimp a butterfly de Kendrick Lamar, si bé no per l’estil, sí pel que fa als ecos dels anys 70 i el caràcter compromès i combatiu: “ All my niggas in the whole wide world [...] this shit is for us ”.

03

BEYONCÉ

‘Lemonade’

Publicant-lo per sorpresa, com a àlbum visual i només disponible a internet a través de la plataforma Tidal, Beyoncé Knowles estava avisant que Lemonade seria alguna cosa més que el seu sisè treball. Sembla que la infidelitat del seu marit, Jay-Z, va impulsar el sentiment d’un àlbum en què la cantant es reivindica com una artista que no es deixa manipular. Així, el raper, productor i magnat del rap es manté al marge d’un disc ambiciós, complex i magnètic en què sí que col·laboren Jack White, The Weeknd, James Blake i Kendrick Lamar.

04

MICHAEL KIWANUKA

‘Love & Hate’

És el seu segon treball, però fins ara el seu nom no havia sonat amb tanta força. I és que la luxosa producció de Love & hate ha servit d’embolcall perfecte per donar a conèixer la veu trencada d’aquest jove soulman londinenc de pares ugandesos. Un disc de tempo pausat amb arranjaments preciosos i ple de detalls vocals i instrumentals.

05

A TRIBE CALLED QUEST

‘We got it from here... thank you 4 your service’

Gran retorn de A Tribe Called Quest, que no treia disc d’estudi des de The love movement (1998). Malauradament, el membre del grup Phife Dawg va morir poc després de la gravació, però els de Queens ens deixen una magnífica continuació del seu llegat, un dels més emblemàtics del hip-hop dels 90.

06

DAVID BOWIE

‘Blackstar’

David Bowie moria només dos dies després de publicar Blackstar, un disc que semblava forjat en les tenebres. Un epitafi a l’altura del mite i amb el regust agre de la mort rondant a la vora, tal com passava també aquest 2016 amb el You want it darker de Leonard Cohen. Massa comiats en un sol any. D.E.P.

07

FRANK OCEAN

‘Blonde’

D’estil inimitable, Frank Ocean és de tot menys un raper convencional. Canta des de la intimitat i la sensibilitat en un món saturat de testosterona. Blonde és una obra de gran magnetisme, arriscada i ambiciosa. A més, Ocean ha publicat en paral·lel el visual album Endless.

08

NICK CAVE & THE BAD SEEDS

‘Skeleton Tree’

Si la música de Nick Cave ja és tenebrosa per se, Skeleton tree té en el dolor el seu sentiment dominant. La gravació va estar marcada per la mort del fill de 15 anys del músic australià i tot el disc sembla una exploració profunda dels sentiments produïts per aquesta pèrdua. Bell i terrible al mateix temps.

09

PJ HARVEY

‘The hope six demolition project’

Si la guerra ja era present a Let England shake (2011), PJ Harvey segueix indagant en les injustícies històriques en un disc amb saxo i cors masculins que sona a cançó protesta i s’inspira en estades a Kosovo, Washington DC i l’Afganistan.

10

DANNY BROWN

‘Atrocity exhibition’

Amb un títol manllevat d’un llibre de J.G. Ballard -i d’una cançó de Joy Division-, Danny Brown serveix un disc de hip-hop fosc i experimental que no per casualitat ha aparegut en el prestigiós segell de música electrònica d’avantguarda Warp. Amb col·laboracions de gent com Kelela i Kendrick Lamar.

11

ANOHNI

‘Hopelessness’

L’artista abans coneguda com a Antony Hegarty no només ha gravat disc el 2016 sinó que ha presentat la seva nova identitat com a dona. Hopelesness és un exercici valent de música electrònica avançada en què dispara a tort i a dret contra la vigilància massiva, els assassinats amb drons i l’ecocidi.

12

BON IVER

‘22, a million’

Encara que no ho sembli, Bon Iver continua sent aquell cantant de folk de For Emma, forever ago (2008). El que passa és que la llavors subtil exploració dels ecos i altres recursos vocals ha deixat pas a una experimentació total en què ja no hi ha espai per a guitarres acústiques i sí per a l’Auto-Tune passat de voltes.

13

NICOLAS JAAR

‘Sirens’

Amb només sis cançons -llargues, això sí-, el novaiorquès d’origen xilè Nicolas Jaar ha facturat un disc tremendament personal, cosa gens fàcil dins un gènere, l’electrònica, que sovint tendeix a la deshumanització. Un irresistible passeig per paisatges sonors banyats en psicodèlia, ambient, dub i postpunk.

14

EL PETIT DE CAL ERIL

‘La força’

Joan Pons diu que no sap cantar gaire bé, però la màgia de les seves cançons està fora de tota discussió. Disc rere disc, El Petit de Cal Eril creix en complexitat i, aquesta vegada, també en misteri. Un disc despullat i minimalista que pot semblar senzill però que és ple de racons on voldries perdre’t.

15

WHITNEY

‘Light upon the lake’

Si hi hagués un premi a la cançó delicada de l’any hauria de ser per a No woman, de Whitney. La banda de Chicago, formada per dos ex Smith Westerns ha debutat amb un disc de música indie artesana digna dels millors orfebres del pop.

16

ANGEL OLSEN

‘My woman’

La cantant de Missouri ha facturat un disc que malgrat el seu classicisme escapa de la simple etiqueta d’ americana, el calaix de sastre de la cançó folk nord-americana. Olsen, que havia sigut corista de Bonnie Prince Billy, un dels grans del gènere, es penja la guitarra elèctrica amb més força i convenciment que mai.

17

VIJAY IYER & WADADA LEO SMITH

‘A cosmic rhythm, with each stroke’

Manfred Eicher ha capturat per al seu prestigiós segell ECM la química entre dos músics de diferents generacions compromesos amb el jazz d’avantguarda. Iyer ja havia tocat amb el Golden Quartet de Wadada Leo Smith, però pianista i trompetista encara no havien mostrat el seu treball com a duet.

18

CAR SEAT HEADREST

‘Teens of denial’

Aquest 2016 s’ha apreciat també un repunt del gust per l’ indie rock a l’estil dels anys 90 i el projecte de Will Toledo, amb aquest Teens of denial, n’ha sigut un dels principals exponents. Melodies volgudament desmanegades amb fúria elèctrica que recorden els millors temps de grups com Pavement i Sebadoh.

19

DA SOUZA

‘Gran salt endavant’

Més guitarres indies, en aquest cas del jove quartet mallorquí establert a Barcelona Da Souza. Melodies cristal·lines brillen entre les intricades capes de distorsió construïdes amb notable perícia i fan d’ El gran salt endavant una autèntica joia amb ecos evidents del power pop més atemporal.

20

MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS

‘Verbena’

De vegades, un disc de només 6 cançons conté més música que un de 14. De vegades, amb una guitarra -distorsionada- i una veu es pot fer més música que amb una banda sencera. És el cas de Verbena, el primer disc de Maria Arnal i Marcel Bagés, una meravella que beu de la tradició i li dóna nova vida.

21

JAMES BLAKE

‘The colour in anything’

Erigit en el gran crooner de la música electrònica dels últims anys, James Blake segueix explorant les possibilitats que ofereix la paleta sonora del dubstep quan es posa al servei de la balada romàntica. Tercer disc -de maduresa?- del jove músic britànic, que ja és gairebé un gènere en ell mateix.

22

SKEPTA

‘Konnichiwa’

Joseph Junior Adenuga és un dels màxims exponents del grime actual, la versió britànica del hip-hop que es cuina amb elements de la música de club underground. Baixos gruixudíssims, ritmes trencats i plens d’arestes i textures electròniques en el quart disc d’estudi del raper i productor de Tottenham.

23

KING GIZZARD AND THE LIZARD WIZARD

‘Nonagon infinity’

El rock psicodèlic dels australians imposa un ritme frenètic de rhythm’n’blues amfetamínic que deixa sense alè. Guitarres fuzz, harmònica, sintetitzadors... música de colors hipersaturats que transmet l’energia del directe.

24

PARQUET COURTS

‘Human performance’

De tant en tant, apareix algun grup jove que torna el rock a la seva total simplicitat: com ja van demostrar els Strokes, no calen gaires elements per construir una bona cançó, i els Parquet Courts, també de Nova York, semblen aplicar aquesta màxima en el seu rock desmanegat i encantador.

25

ROLY PORTER

‘Third law’

“La força d’una catedral que col·lapsa”, així s’ha descrit la música del tercer disc del músic experimental Roly Porter, un treball que ens transporta a dimensions sonores paral·leles. Third law t’embolcalla i t’atrapa, per després arrossegar-te en un viatge pel cosmos. Gairebé millor que una pel·li de ciència-ficció.