Reportatge
Jordi Martí Fabra

7 maneres de reinventar les nostres arrels musicals

Qui diu que la música tradicional no està de moda? Aquí hi trobareu set grups i artistes que parteixen de la cançó popular i la porten a indrets que mai no hauríeu imaginat. Rock d'avantguarda, jazz i tota mena de barreges que sonen al Tradicionàrius i al Primavera Sound. No us ho creieu?

7 maneres de reinventar les nostres arrels musicals / KIKU PIÑOL Zoom

Què és el folk? Uns diran que són músiques antigues d’autors desconeguts, altres que són l’expressió autèntica de la cultura d’un poble i uns tercers que l’únic secret és incrustar un ukelele en un grup de guitarres, baix i bateria. Certament, la de folk és l’etiqueta musical més polisèmica i problemàtica de totes. Ara bé, si considerem que el folk és mantenir un cert compromís amb l’entorn més immediat (alguna cosa així com la música de màxima proximitat), aleshores hem de concloure que el folk pot estar a tot arreu i el pot fer tothom. Folk és el festival Tradicionàrius, que coincidint amb la revetlla de Sant Joan completarà la seva trentena edició, i també Sílvia Pérez Cruz interpretant l’havanera dels seus pares Vestida de nit. És el mataroní Pau Benítez animant el bar del CAT mentre invoca l’esperit del llegendari flabiolaire Roviretes, són els Arrels de Gràcia versionant al Pescaílla, és Jordi Molina dibuixant paisatges amb la seva tenora, són Carles Belda i Sanjosex remenant les cançons dels avis amb el disc Càntut i és la rockera Maika Makovski indagant en les músiques de les seves dues àvies, macedònia i andalusa, en el projecte CarMenKa, que acaba de guanyar la segona edició del premi Teresa Rebull. A continuació, presentem set exemples de la multitud de músics i de propostes que actualment estan reinventant les pròpies arrels musicals. Tots ells fan folk: música feta mirant endins. Interpretada a partir de vivències, mai a partir de modes.

Maria Arnal i Marcel Bagés

A un costat, una veu de Badalona que estima la tradició oral i la cultura lliure; a l’altre, una guitarra elèctrica de Flix que vibra amb el jazz i el rock d’avantguarda. Junts, Arnal i Bagés, han aconseguit entrar als engranatges de la promoció i dels grans festivals fent, per exemple, que molt públic urbanita i hipster s’emocioni amb el tradicional Ball del vetlatori, l’estremidora música amb què als pobles valencians s’acomiadaven i es vetllaven els nens morts. La filosofia del col·lectiu Compartir Dona Gustet, el carisma i el repertori recollit pel cantaor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra, la ràbia d’Ovidi Montllor o els arxius de la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana expliquen en bona part la naturalesa i els orígens musicals del duo.

Joana Gomila i Folk Souvenir

Una altra proposta que vesteix d’electricitat i experimentació el repertori tradicional és la que encapçala la jove cantant manacorina Joana Gomila, graduada en cant jazz al Conservatori Superior del Liceu. Tant als seus concerts com a l’àlbum que han gravat amb Bubota Discos, els balls festius i els cants de feina de les Illes es desconstrueixen i reverdeixen amb desenvolupaments jazzístics de manera sorprenent. Joana Gomila no només és una gran cantant, en el seu imaginari de collage pop també assumeix sense manies que Mallorca, per bé o per mal, és tot: el ball de bot, els records dels pobles i camps tal com eren abans, les postals per a turistes i els clàssics d’Antònia Font.

Rufaca Folk Jazz Orquestra

Espectacular orquestra on una big band jazzística de primeres espases com el saxofonista Gabriel Amargant es troben amb instruments arrelats al Pirineu: el violí, l’acordió diatònic, el tamborí de cordes, el flabiol sec… Busqueu a internet la seva versió del Pasdoble de Tosquiets i veureu com la música de les valls pirinenques es projecta cap a Nova Orleans amb la màxima naturalitat. Darrere un projecte tan especial hi ha un factor individual: el seu director, Sergi Vergés, és un jazzista que un bon dia va instal·lar-se a Arsèguel, a l’Alt Urgell, fugint de la ciutat. Però Rufaca també és possible gràcies a una realitat col·lectiva: l’Escola Folk del Pirineu, que, des de fa uns quants anys, forma musicalment molts nens i joves de les comarques de muntanya. Val la pena assenyalar que tant a l’orquestra Rufaca com al Folk Souvenir de Joana Gomila hi toca Arnau Obiols, un extraordinari bateria de la Seu d’Urgell que lidera el seu propi quintet de jazz amb arrels. La interpretació que Obiols fa de l’antic Cant de la Sibil·la és esfereïdora.

Los Hermanos Cubero

La senzillesa és revolucionària. Ho saben bé Enrique i Roberto Cubero, guitarra i mandolina amb arrels a La Alcarria i branques a Catalunya, admiradors del bluegrass de Bill Monroe, però encara més del dulzainero castellà Agapito Marazuela. Se’ls pot veure, per exemple, cantant una tonada de feina a cappella al Centre Cultural Albareda del Poble-sec i, una setmana després, al Primavera Sound amb l’estel·lar trikitilari Kepa Junkera i el gran graller Manu Sabaté (efectivament, enguany ha sonat una gralla al Primavera!). El repertori dels Cubero desprèn un aire silvestre i artesanal: jotes, seguidilles, pasdobles... A ells, simpàtics però combatius, els agrada remarcar que no fan músiques minoritàries sinó minoritzades.

Criatures

Ara que ja ha sonat una gralla al Primavera Sound, és hora de proclamar que no té cap sentit posar límits a cap instrument. La gralla ha sonat tradicionalment al carrer acompanyant manifestacions festives, gegants i castells; l’acordió diatònic, per la seva banda, ha animat els balls dels pobles i les tavernes, allunyat del pedigrí. El duet Criatures, format pel graller Ivó Jordà i l’acordionista Marçal Ramon, recull tot aquest caliu, però alhora du els instruments a un àmbit concertístic o cambrístic. Sardanes i boleros clàssics, el solemne Ball de l’Àliga de la Patum i noves composicions d’autors com Jordi Molina i Marcel Casellas es resolen en interpretacions senzilles i elegants.

Coetus

Aleix Tobias és un mag de les percussions que ha viatjat per tot el món i ha tocat amb músics de tota mena. Pensant en països que, com el Brasil, atresoren imponents agrupacions populars de percussió, i sota el mestratge d’Eliseo Parra, ha impulsat Coetus, una fabulosa i fraternal orquestra de percussions ibèriques que fa tremolar els escenaris amb una riquesa rítmica infinita i amb un arsenal nodrit de veus, cors, panderos quadrats, bombos, cassoles… i un repertori que espigola tonades de Sevilla a Galícia i de Menorca a Peñaparda.

Carles Dénia

Vet aquí un tros de cantant nascut a Gandia que va formar-se en bona part als Països Baixos com a guitarrista de jazz, per acabar sent una de les grans referències de la música d’arrel valenciana, en el sentit més ampli en què pugui entendre’s el concepte arrel. Apassionat del flamenc, és autor de discos de cant tradicional i d’altres de més lliures i fantasiosos. El paradís de les paraules, l’àlbum del 2011 on recreava els textos vitalistes dels poetes andalusins, ha marcat un abans i un després en la música valenciana. Actualment, Dénia prepara un projecte d’envergadura: ni més ni menys que musicar el fosc Cant espiritual d’Ausiàs March. I l’acompanyen alguns músics de confiança que són alhora exemples magnífics d’arrelament musical: el guitarrista Pau Figueres, malalt de les sis cordes a qui vam veure recentment acompanyant Rufus Wainwright als Jardins de Pedralbes; el citat Aleix Tobias, de Coetus i tants altres grups, i Albert Sanz, un pianista que, després de conrear una extraordinària carrera com a jazzista amb estades a Boston, Nova York i Suïssa, ha decidit buscar la inspiració i el material primigeni per treballar al lloc on va néixer: la vora del Mediterrani.