MÚSICA
DAVID BROC

Els draps bruts de Jay-Z i Beyoncé

Els últims discos de la parella són un fascinant ball de retrets, infidelitats i perdons més propis de la premsa rosa

Els draps bruts de Jay-Z i Beyoncé / REUTERS Zoom

D e la publicació de 4:44 (2017), el nou disc de Jay-Z, se’n poden treure unes quantes conclusions. La primera, que el hip-hop es fa gran i, amb ell, també alguns dels seus mites, i que el contrast generacional entre aficionats i artistes cada cop és més explícit i notori. La segona, que el raper novaiorquès ha sabut redimensionar-se creativament amb un to madur, confessional i familiar que xoca de manera abrupta i violenta amb la joie de vivre permanent dels seus competidors més joves. I tercera: que el rap mai havia estat tan a prop de la premsa rosa, del safareig i de Sálvame com ara.

En un gènere en què predomina l’exaltació sexual, la lluita per veure qui la diu més grossa i qui la té més llarga i l’egocentrisme militant, 4:44 aposta per la genuflexió, el penediment i la necessitat de perdó. Al marge de les seves virtuts musicals, que en té moltes, des de la producció soulful i precisa de No I.D. fins a l’engrescador concepte líric, el disc també destaca per com utilitza les intimitats conjugals i sentimentals com a recurs promocional, com a ganxo innegable per alimentar el boca-orella i donar molta més transcendència al projecte.

Després de l’impacte de Lemonade (2016), el disc en què Beyoncé va parlar obertament del seu matrimoni i de la infidelitat del seu marit, a Jay-Z se li plantejava un gran dilema: fugir de les tafaneries i el paper cuixé o, al contrari, entrar-hi i oferir el seu punt de vista. I com si estiguéssim davant la versió afroamericana d’ Escenas de matrimonio, el raper i empresari ha decidit sortir amb tota l’artilleria i parlar clar. Al llarg del disc hi ha unes quantes referències de Jay-Z a la seva infidelitat, a la seva crisi sentimental i a l’exposició pública del problema.

A Family feud la cosa es posa interessant. “Un paio que no es fa càrrec de la seva família no pot ser ric. / Tornaré a veure El padrí, no vaig entendre res”, diu, fent referència a l’obsessió de Vito Corleone per protegir i cuidar la seva família. El millor és que aquesta peça compta amb la col·laboració de la mateixa Beyoncé, que dona a la cançó uns aires de culebró romàntic absolutament fascinants i sorprenents. Però on tot surt de mare i esdevé material de primera per a la premsa del cor és al tema que dona títol a l’àlbum.

La cançó no deixa de ser una carta d’amor i perdó a la seva dona. De fet, comença disculpant-se per la seva tendència la infidelitat i confessant que gràcies al naixement de la seva filla, Blue Ivy, ha après a veure la vida des de la perspectiva d’una dona. La resta de la lletra és un intent gens dissimulat d’assumir la culpa del drama i de redimensionar la figura de Beyoncé dins la dinàmica del matrimoni. Si Lemonade era un manifest dolorós i ple de valentia i fermesa, 4:44 té més aparença de tràngol i peatge, d’abaixar el cap, d’autoflagel·lar-se, d’afavorir la imatge de la parella i dormir al sofà uns quants dies esperant clemència.

És una resposta en tota regla a Lemonade, una rèplica íntima i molt personal que en certa manera tanca el cercle d’aquest projecte doble, però que sobretot obre un camí fins ara poc o gens tractat al hip-hop: el de la visió madura i reflexiva de la paternitat, el matrimoni i el dia a dia d’una relació, un tema universal molt tractat en altres gèneres com el rock, el country i el pop. I també subratlla amb molta contundència la idea de rentar públicament els draps bruts familiars com una efectiva i molt atractiva via de promoció i publicitat comercial.