MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

El disc que va fer grans els U2

‘The Joshua tree’ fa 30 anys i els irlandesos ho celebren a l’Estadi Olímpic. Què va significar, per bé i per mal, en la seva carrera?

El disc que va fer grans els U2 / ANTON CORBIJN / ISLAND Zoom

Fixeu-vos bé en com comença Where the streets have no name. Gairebé un minut de coixí de teclats en què només cap al final sentim la guitarra de The Edge. La base rítmica de Larry Mullen Jr. i Adam Clayton no entra fins al minut i deu segons i la veu de Bono s’espera encara trenta-cinc segons més a fer acte de presència. Són gairebé dos minuts d’un crescendo que avui sona a eternitat, però l’any 1987 no va impedir que els U2 entressin a l’Olimp del rock i que s’acabessin convertint, per bé i per mal, en el que són avui.

La cançó que encetava The Joshua tree era també la que més temps van trigar a acabar, ja que, segons diu la llegenda, van dedicar-li un 40% del temps de la gravació del disc. Els U2 repetien equip de producció amb Brian Eno i Daniel Lanois, dos músics coneguts pel seu amor pel risc i que ja havien treballat amb U2 a The unforgettable fire (1984). Ells eren, segurament, els responsables de la llarga introducció que obria l’àlbum, però aquesta vegada l’experimentació quedaria restringida als petits detalls i tot estaria molt més calculat. U2 s’havien proposat fer el gran salt als Estats Units i ho van aconseguir.

Costa dilucidar les claus d’un èxit tan estratosfèric, però sembla que té molt a veure amb el fet que Bono apostés per l’escriptura de cançons tradicionals, amb estructures simples influïdes pel folk, el gòspel, el country i el blues i textos més clars i directes que mai. Totes les cançons del disc es poden incloure dins d’aquest esquema, i totes tenen un o més ganxos. Els U2 havien deixat de ser un grup de postpunk per apuntar directament als grans estadis i va fer-ho sense deixar de banda les guitarres en un moment en què la música que triomfava estava feta amb sintetitzadors. Qui havia assolit feia poc un èxit igual o més gran amb un disc de guitarres era Bruce Springsteen i, sentint el Bono de I still haven’t found what I’m looking for, no costa gens pensar en el Boss. Si encara dubteu, escolteu l’harmònica de Trip through your wires. U2 venien d’Irlanda i gairebé li prenen el ceptre del rock a l’autor del Born in the USA.

Els mèrits artístics del disc, però, són innegables. La base rítmica característica de Mullen i Clayton brilla com mai i la feina de The Edge és un catàleg d’orfebreria guitarrística amb delay, sense fer ni un solo en tot el disc. La veu de Bono, gairebé sempre en un primeríssim pla, amplia la gamma de registres, tot i que amb aquella afectació que molta gent acabarà odiant. L’equilibri entre el risc i el factor comercial és gairebé perfecte. De fet, no seria estrany pensar que l’èxit de The Joshua tree va ser clau perquè molts executius discogràfics mainstream perdessin la por a apostar pel rock de guitarres alternatiu, com començarien a fer a finals dels 80.

Antipatia per Bono

Des d’aleshores la popularitat dels U2 ja no minvaria i, artísticament, encara firmarien un parell de discos rellevants, Achtung baby (1991) i Zooropa (1993). Després d’això, però, l’interès dels seus discos cau en picat i això alimenta una animadversió que ja venia de lluny. A Irlanda, per exemple, ja donaven l’esquena al grup per motius polítics en l’època de War (1983) i només fa dos dies que The Guardian dedicava un article a la poca estima que reben al seu país (on, per cert, no paguen impostos). Aquesta antipatia, però, té més a veure amb la figura messiànica de Bono que no pas amb la resta del grup, ja que no sembla que ningú tingui res en contra de The Edge, Larry Mullen Jr. o Adam Clayton. Fins i tot hi ha llibres qüestionant la imatge de bon samarità de Paul David Hewson. Sí, Bono projecta una imatge d’activista, però és un milionari que s’allita amb els poderosos i potser per això ningú se l’acaba de creure.