EL ZOOM
Pol Gómez

Una deessa al cel de l'òpera

Anna Netrebko

Anna Netrebko. / HAROLD HOFFMAN / DEUTSCHE GRAMMOPHON Zoom

No és cert que qualsevol estrella de l’òpera sigui una diva. Diva vol dir deessa, que implica posseir una naturalesa superior a la humana, i de dones d’aquest abast al circuit actual n’hi ha poques. Anna Netrebko (Krasnodar, Rússia, 1971), de fet, és l’única soprano que ha assolit continuïtat en el seu regnat: força de la natura, icona de la moda, vet aquí un camaleó amb un carisma sensacional, encara capaç de reinventar-se i créixer com a cantant. El pop confia en Madonna, i el món de la lírica sap que ella és la garantia per eixamplar públic, ja des d’aquella Traviata llegendària (Salzburg, 2005) on es va creure que ressorgia l’esperit de la Callas. No anàvem pas errats: Netrebko ha sigut la gran atracció de l’òpera mundial, l’única soprano que mira de tu a tu els grans tenors –Jonas Kaufmann, Plácido Domingo– amb aguts consistents i rigor dramàtic. La seva carrera no ha estat exempta de polèmiques –sempre ha evitat condemnar l’homofòbia a Rússia–, però el seu art està per sobre de la vida, que és el que s’espera d’una diva. El seu últim disc, Verismo (Deutsche Grammophon, 2016), en va ple, de Puccini, Cilea i Giordano, de papers que mai ha interpretat sobre l’escenari –Tosca, Turandot, Nedda, Butterfly–, però que canta amb un rigor tècnic i un dolor que sembla genuí. Si l’òpera té un cel, és tot seu.