MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH
Miquel Àngel Landete

“El castellà és una llengua molt lletja per cantar”

Líder de Senior i el Cor Brutal, publica ‘Valenciana, Vol. 1’

“El castellà és una llengua molt lletja  per cantar” / ÓSCAR GARRIDO Zoom

Miquel Àngel Landete és un apassionat de la música anglosaxona i en especial del folk nord-americà, però com que la fa en valencià, en comptes d’ americana en diu valenciana. D’aquí el títol del seu nou disc amb Senior i el Cor Brutal, Valenciana, Vol. 1, una col·lecció de 12 versions de música majoritàriament anglosaxona que publica el 26 de maig.

A més, aquesta vegada no canta sol sinó que ho fa acompanyat de la plana major del pop i rock del país: Artur Estrada de Nueva Vulcano, Maria Arnal, Carles Sanjosé de Sanjosex, Jaume Pla de Mazoni, David Carabén de Mishima, Carles Chiner de Gener, Núria Graham, Lluís Gavaldà, Joan Pons d’El Petit de Cal Eril, Pau Vallvé... Els originals? De clàssics com Tom Waits, Johnny Cash i The Jesus & Mary Chain a noms menys obvis com Courtney Barnett, Devendra Banhart, Grupo de Expertos Solynieve o els brasilers Los Hermanos.

D’on surt la idea de fer un disc de versions?

Volia estar un parell d’anys sense publicar cap disc de Senior i aprofitar-ho per canviar una mica el concepte estilístic. Vicent Martínez, el meu editor, que és com un mànager per a mi, em va dir: “¿Estàs loco primo o què? Per què no fas un disc de versions?” I a mi em va semblar bona idea, perquè jo sempre he fet moltes versions i era l’oportunitat per començar a fer aquest canvi cap a una cosa més optimista i no sé si més moderna, però sí més amable. Que acaronés en comptes de colpir. He estat escoltant molt Dntel, The War on Drugs, Destroyer... Volia deixar la cançó protesta i fer una cosa més lúdica, més cenyida al concepte de l’entreteniment pur. I en aquest disc he provat aquestes coses noves: bases gravades, loops, arpegiadors, sintetitzadors...

És també un disc de duets. Per què?

Vam començar amb la cançó de Tom Waits i jo no la cantava bé. I un dia, a l’atzar, vaig pensar en David Carabén. Em va dir que sí de seguida i aleshores vaig pensar: “Que fàcil!” I vaig convidar a cantar gent que els últims anys han fet música anglosaxona en el seu idioma. Mishima, Nueva Vulcano, Mazoni... Hi ha tota una geografia que coincideix en el disc, cosa que demostra que tant se val l’estil o la llengua de l’intèrpret, perquè les cançons poden funcionar en qualsevol àmbit o context.

On creus que està l’essència de la cançó? Què és el que es manté un cop n’has canviat la llengua, els arranjaments, etc.?

La manera com arriba a l’oient. Són cançons que m’han impactat molt fort. El que intento és fer una interpretació de l’efecte que té en mi aquesta cançó, i això es manté encara que canviïs el cantant, els arranjaments... Hi ha una successió d’acords, un canvi melòdic... Penso que bàsicament una cançó pots reduir-la a cinc segons. En realitat és només un vehicle d’emocions, una línia molt fineta, que depèn del context en què escoltes la cançó: on ets, amb qui, de quin humor estàs, què t’ha passat abans, què et passarà després...

D’una cançó, t’atrapa més la música, la lletra o ha d’anar tot junt?

Normalment, sense lletra és difícil que m’atrapi, però m’ha passat amb The Jesus & Mary Chain [Feliç quan plou ], que la lletra no és cap meravella, però la melodia té unes connotacions molt biogràfiques, de quan la vaig escoltar de jove. Diria que m’ha d’arribar, però depèn del context. És tan aleatori que això ho fa més ric.

Tu tens un nivell alt d’anglès, però a molta gent li agrada música de la qual no entén la lletra.

Últimament són les lletres el que més m’impacta però sempre és una combinació de música i lletra. Et podria dir quan vaig sentir per primera vegada cadascuna de les 12 cançons del disc. Són moments molt concrets de la meva vida. Per exemple, en la de The Low Anthem vaig haver de parar el cotxe, no podia seguir conduint, de tant fort que va ser l’impacte.

Com has fet la selecció?

L’he fet jo i les editorials, perquè ho he volgut fer legal. Aquí ningú ho fa legal, però jo ho he volgut fer bé, perquè volia enviar-los el disc als autors i que sabessin que hi ha una llengua que és el català. Hi ha hagut permisos que m’han denegat al cap de deu mesos de demanar-los i llavors he hagut d’anar canviant de versions. M’han dit que no Guided by Voices, Neil Young, Iron & Wine, Paul Simon, Richard Hawley...

Al nom del grup hi has posat un afegitó. Ara es llegeix “Senior i el Cor Brutal (amb La Síndrome Lomax)”. Alan Lomax, l’etnomusicòleg, ja havia utilitzat l’expressió valenciana, abans que tu.

Sí, va estar al País Valencià i als seus arxius digitals hi ha un peu de foto del cantaor Antonio Escrihuela que diu “ singing the Valenciana”. Jo he fet a la inversa de Lomax, que va donar a conèixer el folk d’aquí als Estats Units.

Per què és tan important la música anglosaxona per a tu?

No ho sé, suposo que té a veure amb l’idioma. Per a mi, l’anglès i el català/valencià són cosins germans. Fixa’t en les vocals, tenim els mateixos sons, a més, l’anglès té molts monosíl·labs. M’agraden els cantants que agafen una vocal i l’allarguen com Hank Williams, Eef Barzelay, Billie Holiday... i això té molt a veure amb el folklore mediterrani. És com el que fa Maria Arnal amb una vocal, l’agafa i la capgira de mil i una maneres. Culturalment, el meu segon idioma és l’anglès.

Vols dir que això no es pot fer igual, per exemple, en castellà?

Per a mi el castellà és un idioma molt lleig per cantar, comparat amb l’anglès, el català o el portuguès. Crec que té molt més mèrit fer una cançó bona en castellà que en català, perquè és molt més difícil compondre en aquest idioma. El que fan Fernando Alfaro, Kiko Veneno... té molt més mèrit, i no cal dir les òperes fetes en alemany.

Et consideres un músic de folk?

Vull pensar que sí, en el sentit que m’agradaria que algun dia passés de pares a fills. Pep Toni Ferrer, d’Oliva Trencada, diu que si té escenari és pop, si no és folk. Cantar a la dutxa, a les cases, a la sobretaula... Crec que tenim una herència de viure el moment i l’estem perdent.