HOLLY HERNDON Si agaféssim una edició del Quixot, en retalléssim les pàgines en bocins molt petits i després els tornéssim a combinar en un ordre diferent, obtindríem l’equivalent literari a la música de Holly Herndon. En el seu cas, però, la primera matèria no són les pàgines d’un llibre sinó la seva veu, i la tecnologia digital fa de cinta adhesiva. Podria semblar un experiment qualsevol si no fos perquè aquesta artista de Tennessee establerta a San Francisco és una compositora seriosa (fa un doctorat de computer music a la Universitat de Stanford). A més, amb les seves creacions Herndon aconsegueix dotar d’ànima la tradicionalment freda tecnologia digital alhora que s’interroga sobre qüestions com l’espionatge i el control sobre les persones a través de la xarxa. És per això que se l’ha anomenat musa de l’era post-Snowden i que es deixa veure amb una samarreta que demana l’alliberament de Chelsea Manning. És a dir, que per fer música amb contingut polític ja no calen guitarres. Ara, després de la seva actuació al Sónar de l’any passat, porta al Primavera Sound els madrigals de zeros i uns continguts a Platform (2015).
