RAMON FAURA COLL

Versalles Fest, el festival continu

Enormes cues per veure les estrelles del moment, ‘segurates’ malcarats, urinaris plens, cap transport a la vista per tornar a casa... Això és un caos i no hi ha cobertura, de fet no hi ha ni mòbils, perquè no és el Primavera Sound ni cap altre festival d’estiu: som a la cort de Lluís XIV

Versalles Fest, el festival continu Zoom

L’èxit de la Revolució Francesa va convertir Versalles en una andròmina ideològicament molesta. Comprensible: sense rei ni cort, què s’havia de fer amb un castell que gairebé fa un quilòmetre de llarg? Com es gestionen uns jardins i unes fonts que en una hora consumeixen més aigua que tot París en un mes? La solució va arribar amb la monarquia del juliol. L’any 1837 Lluís Felip, el rei burgès, hi inaugurava un museu dedicat a les glòries de França. La reforma duta a terme per Frédéric Nepveu va comportar la destrucció d’aquells interiors del castell més vinculats a la vida domèstica: els gairebé 300 apartaments dels cortesans, els caus miserables on s’entaforava els servents; les enormes cuines; els magatzems; l’apotecaria; les cavallerisses i les gosseres; els quartos dels soldats; les oficines dels secretaris d’estat. Sotmès a un procés de taxidèrmia, desproveït de les seves entranyes i de qualsevol rastre d’atzar i canvi, va començar la construcció d’un estereotip encara avui molt arrelat, el d’un Versalles immòbil i encarcarat.

La propaganda reial no desaprofita cap ocasió: la inauguració de la Galeria dels Miralls; la submissió de la República de Gènova; l’audiència als ambaixadors de Siam

Tanmateix, abans d’esdevenir una carcassa buida desproveïda de sentit, Versalles havia sigut una màquina en constant moviment. Un festival permanent on ni els dols ni les guerres aturen les màquines. La festa a Versalles és un instrument polític al servei del poder. També una radiografia útil per fer visible l’equilibri de forces dins la cort. Acuradament planificades, les festes permeten conèixer el valor de cada cortesà en funció del rol que se li assigna durant la celebració. L’etiqueta, sempre sotmesa al caprici del rei, és un instrument de control. Tot cortesà es mesura en funció de la distància que el separa del rei.

El nombre de festes celebrades a Versalles és inabastable. Sumptuoses edicions les descriuen acuradament. La propaganda reial no desaprofita cap ocasió: la inauguració de la Galeria dels Miralls; la submissió de la República de Gènova; l’audiència als ambaixadors de Siam; la boda del duc de Borgonya, i, per descomptat, les victòries militars. La festa del 18 de juliol del 1668 celebra la pau d’Aquisgrà; els divertissements de l’any 1674 duren dos mesos i celebren la segona conquesta del Franc Comtat.

L’arquitectura del castell i dels jardins es contagia de l’esperit efímer de la festa. Els motius iconogràfics que animen els interiors del castell arriben a Versalles a través del teatre i la dansa. Molt abans que Le Brun, Guérin o Coysevox retratin el monarca amb armadura a la romana, el rei ha ballat caracteritzat d’emperador romà a Le Grand Carrousel del 1662.

No es venen cerveses calentes en gots de plàstic perquè el plàstic encara no s’ha inventat

Com el ballet o els focs d’artifici, Versalles és una realitat en transformació constant. Per comprendre què vol dir això, cal recordar abans alguns aspectes que els estereotips ens han fet oblidar. En primer lloc, tothom pot entrar a Versalles. Els interiors del castell són espai públic en la mesura que ho és un carrer de la ciutat. Les galeries que donen accés als principals apartaments funcionen com avingudes. La Galeria dels Miralls és la plaça pública. Hi ha paradetes amb menjar, joies, flors. No es venen cerveses calentes en gots de plàstic perquè el plàstic encara no s’ha inventat. En períodes de màxima afluència es calcula que per Versalles hi desfilen unes 15.000 persones. En siguin conscients o no, tots actuen com a figurants d’un gran espectacle, la cort del rei de França.

En segon lloc, Versalles, residència oficial de la cort des del 1682, és un edifici superpoblat. Tothom pot entrar al castell però només els més privilegiats tenen dret a un allotjament. I, malgrat això, no hi caben. L’assignació dels espais suposa un important instrument de coacció. Saber on viu un cortesà és la millor manera de saber a quant es cotitza. Viure a Versalles és un privilegi, però també un suplici. Sobretot si ets algú no gaire important i et toca viure al sobreàtic, gelat a l’hivern i roent a l’estiu. La pobra marquesa de Durfort viu dos anys en una cambra que pràcticament no té sostre; tot està xop. A Feydeau de Brou, un cortesà caigut en desgràcia, se li assigna un espai al costat dels Lieux Communs, els urinaris comuns. Una de les cartes que envia al director general de les edificacions reials, el marquès de Vandières, descriu amb detall com l’orina es filtra pel mur i amara els revestiments de fusta del seu quarto. Altres viuen totalment acomodats. Quan el duc d’Anjou és coronat com a Felip V, rei d’Espanya, lamenta haver d’abandonar el seu luxós apartament amb vistes als jardins.

En tercer lloc, Versalles sempre està en obres. Encara que els gravats oficials no solen representar-ho, la gran plaça d’armes on avui aparquen els autocars és aleshores un immens bassal fangós, que els cortesans travessen fent equilibris sobre taulons de fusta. Per als contemporanis de Lluís XIV Versalles sempre està en construcció. Allà on la transformació es fa més visible és en les peces de representació, siguin els salons del castell o els bosquets al Petit Parc. És aquí on les pugnes cortesanes es converteixen en veritables motors de canvi. L’ambiciós Jules Hardouin-Mansart, primer arquitecte del rei, és un important agent de demolició. Reemplaça moltes peces de Le Nôtre i de Le Brun per col·locar-hi la seva obra. Gràcies a ell ens hem quedat sense la font de Latona de Le Brun; el Trianon de porcellana de Le Vau. Per no parlar de bosquets de Le Nôtre com la Salle des Antiques o el bosquet de la Renommée.

Oblidem per uns moments el marc absolutista: ¿no és la mateixa neurosi que avui patim en un món on ja res és reconeixible?

És des d’aquí (accés lliure a tothom, superpoblació i obra contínua) que podem comprendre la gran quantitat de pintors, escultors, jardiners, arquitectes, escriptors, escenògrafs, tapissers, dramaturgs, cuiners, perruquers, joiers, ebenistes, vidriers, dauradors, pastissers, músics, proveïdors, picapedrers, fontaners i un llarg etcètera d’artistes i artesans contractats en la fabricació diària d’un Versalles que, igual que els raigs de les fonts, mai deixa de canviar. I no oblidem els maquinistes, encarregats de dissenyar els sofisticats dispositius escènics per a les representacions teatrals: muntanyes que es desplacen sobre rodes pel parc, castells que exploten, déus que volen.

Els autors de Versalles formen un exèrcit d’operaris jeràrquicament ordenat. De fet, formen part del cos de funcionaris. Treballen en xarxa. Quan Le Brun pinta el cicle de la Galeria dels Miralls s’ha d’entendre amb l’arquitecte que la construeix, Hardouin-Mansart; i també amb els escultors que treballen als Salons de la Pau i de la Guerra fent els baixos relleus, i amb els marbristes i dauradors. Fins i tot amb els membres de La Petite Académie que redacten els títols dels quadres que ell pinta. A Versalles tot és susceptible de desaparèixer. La qualitat d’una obra no és garantia de res. La Gruta de Tetis, per exemple. Després de nou anys en construcció (1666-1675), tot i ser considerada la joia de Versalles, pel seu preu i pel seu valor artístic, no aguantarà en peu ni deu anys; el 1685 desapareixerà per fer lloc a l’ala nord.

Davant de tants canvis i desaparicions, una comèdia de Molière del 1663, L’impromptu de Versailles, ens ofereix una clau de lectura. Quan Molière i la resta d’actors entren a escena no recorden què han de dir ni què han de fer. Allò que en realitat s’escenifica és la desorientació del cortesà en un entorn que canvia constantment. Què cal dir? Com cal comportar-se? Tot es refunda constantment i només el rei continua com a referència indefugible. Oblidem per uns moments el marc absolutista: ¿no és la mateixa neurosi que avui patim en un món on ja res és reconeixible?