Cinc anys després del seu sonat debut, Txarango tornen amb un tercer disc i convertits probablement en el grup més popular de casa nostra. Continuen fidels al seu estil, el mestissatge, un gènere en què ja gairebé s’ha dit tot però que ells han sabut assimilar i portar al seu terreny. De fet, fa la sensació que, més enllà de la barreja de ritmes calents de tot el món, el que preval en Txarango és una manera de fer cançons i de cantar-les (directa, lleugerament poètica però fàcilment digerible) que els fa inconfusibles. Agradaran més o menys, però és innegable que Alguer Miquel i companyia tenen una capacitat inaudita per establir una connexió instantània amb un públic amplíssim, que ja voldrien molts grups de pop. Tocs de reggaeton, de música àrab i africana, així com col·laboracions de The Cat Empire, Jarabe de Palo i Manu Chao, busquen donar varietat a un disc que parla del drama dels refugiats sense perdre l’optimisme ni l’esperit de revetlla, tot i que alguns moments més reflexius denoten uns Txarango més madurs i asserenats, preocupats també per temes com l’amor, l’absència i el pas del temps.
