Música
ORIOL RODRÍGUEZ

Tornem a estar en cinta

Recupereu el vell ‘walkman’ i comenceu a esmolar els bolis Bic per obtenir el millor rebobinat. Si primer va ser recuperar el vinil, ara el format que torna, si no se l’empassa l’atrotinada platina de la minicadena, és la cinta de casset

Tornem a estar en cinta Zoom

L’enginyer austríac Fritz Pfleumer inventava el 1928 la cinta magnètica (suport d'emmagatzemament d'informació que es grava en pistes sobre una banda plàstica amb un material magnetitzat, habitualment l’òxid de ferro). D’aquella creació en van sorgir diversos formats d’enregistrament i reproducció d’àudio i vídeo, com la cinta de bobina per a magnetòfons, el cartutx sonor, la cinta de vídeo i l’entranyable casset. La multinacional Philips va començar a colar les cintes al mercat europeu el 1963. Pocs mesos després l’invent arribava als Estats Units i el Japó, alhora que es començaven a vendre els primers gravadors/reproductors. El nou format va tenir un èxit sensacional gairebé des de la seva irrupció. Tant és així que a finals dels 60 la casset movia un volum de negoci que superava els 150 milions de dòlars.

No tot, però, eren bones notícies. Durant els seus primers anys de vida, la casset presentava un so terrorífic. La baixa qualitat es va anar optimitzant amb l’aparició de la cinta de vuit pistes i millores posteriors. Finalment, la casset es va acabar consolidant com el format més popular amb la creació de l’icònic walkman. Aquesta portabilitat, de sortida, a les discogràfiques no els va fer gaire gràcia: era molt més fàcil robar cassets que discos de vinil. Contràriament, la mida de la casset va atorgar al format una destacadíssima rellevància social: a través de les cintes, el rock, el pop, el punk, el metal… es van filtrar definitivament rere el Teló d’Acer i altres països sotmesos a règims dictatorials. A més, amb una casset tothom se sentia productor musical enregistrant els seus propis mixtapes i dissenyador gràfic dibuixant-ne les portades (una forma d’art pop que ja ha visitat més d’una galeria).

L’any 1990 als Estats Units es van vendre 442 milions d’unitats de casset. El 2009, quan fins i tot el CD ja era obsolet, 34.000. I quan no el volien ni a les benzineres i semblava un objecte destinat a ser recordat a pàgines de Facebook com Jo-també-rebobinava-les-cassets-amb-un-boli-Bic o Jo-també-vaig-lligar-me-la-meva-dona-gravant-li-una-casset-amb-els-meus-temes-favorits, sembla que les cintes, com està passant amb el vinil des de fa uns anys, estan revifant entre melòmans analògics i caçadors dehypes, i cada vegada són més les discogràfiques que s’estan animant a publicar les seves novetats en casset.

UN MÓN ANALÒGIC

El món on vivim és analògic, per això la casset és el millor format per escoltar música”, sentencia amb convenciment i rotunditat Steve Stepp, propietari de National Audio Company, d’entre les poques que queden, l’empresa més important del món en la fabricació de cassets. “Insisteixo, la nostra oïda és analògica, i per aquesta raó les gravacions de so analògiques ens resulten més naturals i són les preferides de molts entusiastes de la música. I, sí, el vinil també és analògic, però les cassets són més barates i el temps de producció és inferior”. Va ser el pare de Steve Stepp qui va fundar National Audio Company l’any 1969. L’Steve aleshores estava a la universitat, però quan va acabar els estudis no va dubtar a posar-se al capdavant d’aquest negoci familiar amb seu a la ciutat de Springfield (no la dels Simpson sinó la de l’estat de Missouri). “Al principi ens dedicàvem exclusivament a fabricar cintes verges. No duien cap mena de rètol, ni tampoc caixa. Eren les cintes que feien servir a les ràdios per a les seves gravacions”.

"Les gravacions de so analògiques ens resulten més naturals i són les preferides de molts entusiastes de la música"

Steve Stepp - National Audio Company

Els 80 van ser bons anys per a National Audio Company, però, sorprenentment, van ser millors els 90. En aquella època l’Steve va decidir adquirir la maquinària de tota la competència que s’havia passat a la fabricació de CDs i es va mantenir fidel a la facturació de cassets. “Quan el negoci de la música es va passar al CD, primer, i després a les descàrregues digitals, des de National Audio Company vam apostar per seguir fabricant cassets, principalment cintes verges i audiollibres”. Aquest home es descriu convençut com un tossut patològic, i no amaga que la jugada els va sortir bé i que durant aquells anys de digitalització gairebé no van patir alteracions en el volum de negoci. “Però saps què? Les vendes de cassets han crescut molt i molt ràpidament en els últims anys. No exagero ni enganyo quan dic que hem obtingut els nostres millors resultats econòmics entre el 2012 i el 2016”. L’Steve revela que el 2015, entre cintes verges i cassets de música, National Audio Company va fabricar 20 milions d’unitats, bona part exportades arreu del món. “I aquest 2016 ja superem aquest ritme”, sentencia amb indissimulada satisfacció.

"Les vendes de cassets han crescut molt i molt ràpidament en els últims anys"

Steve Stepp - National Audio Company

L’agenda de clients de l’Steve manté els noms de tota la vida, però ara s’hi han sumat petites discogràfiques independents i fins i tot multinacionals com Universal i Sony. “A National Audio Company vam fabricar la casset de Guardians de la Galàxia. I aquest ha sigut el nostre èxit més important de vendes, pel que fa a un disc de música, en els últims anys”. La banda sonora d’aquesta pel·lícula de Marvel reproduïa els temes, clàssics dels 70 i 80, que el seu protagonista Star-Lord escoltava al walkman durant el film. Sumant tots els formats, es van vendre 898.000 còpies de la banda sonora de Guardians de la Galàxia. D’aquestes, 15.000 van ser les cassets facturades per Steve Stepp. “Les cassets tornen a ser populars, sobretot entre els menors de 35 anys. Aquests nanos van créixer amb l’MP3 i els auriculars de botó. Però ara que han escoltat música en analògic, la prefereixen així. I a això cal sumar-hi l'atractiu de posseir alguna cosa tangible, una sensació que no tens amb les descàrregues”.

FETITXISME NOSTÀLGIC

Recordo una casset de la col·lecció dels meus pares”, explica Edu Vila, de la discogràfica Famèlic, quan li pregunto per la seva primera cinta. “Era la casset de l’àlbum homònim de George Harrison. Poques coses hi ha que superin els records d'infantesa i pocs artistes són tan eterns”. Famèlic no és només una de les discogràfiques independents de casa nostra amb un dels catàlegs més interessants, sinó que ha sigut un dels segells que més han apostat per la recuperació del format casset. L’Edu admet que es va decidir a editar cintes perquè era poc habitual i tenia el seu encant. A més, en casset es podien permetre fer tirades limitades d'alguna proposta arriscada que no era factible editar en vinil o CD. “Era l'excusa perfecta per començar a treballar d'una manera més relaxada per a totes dues parts amb gent i grups que ens interessaven. Abans que nosaltres, però, ja ho feien els companys del segell Boston Pizza. Van ser ells els que ens van passar el contacte d’un fabricant d'Anglaterra a qui vam comprar les cintes verges negres”.

Entre les referències en casset més venudes de la nòmina de títols publicada per Famèlic, destaquen l’EP de Dofí Malalt Engrunes (2013) i l’àlbum de debut d’Opatov, Bacán (2015). “Fa un temps que tenim gairebé totes les cassets descatalogades, però estem pensant a tornar-ne a gravar unes tirades perquè veiem que a la gent els continuen fent gràcia”. Però, a aquestes altures de partit, quan ja gairebé ningú té a casa un radiocasset atrotinat o la minicadena amb doble platina adquirida juntament amb la compra per volums de l’enciclopèdia Salvat, ¿la resurrecció de la casset respon a alguna cosa més estètica i nostàlgica que pràctica? “Bàsicament, sí”, se sincera l’Edu. “Ara que tot està tan digitalitzat, suposo que hi ha una necessitat de tenir alguna cosa més que uns MP3 a l'ordinador. Té un punt de fetitxisme i un altre punt d'estima a la música, encara que sigui d'una manera nostàlgica.