The xx - 'I see you'

2017

The xx - 'I see you'

ARTISTA: The xx

EDITA: Young Turks

GÈNERE: Pop

Crítica de disc
Manu González

The xx - 'I see you'

La voracitat del mercat discogràfic que demana cada dia més i més novetats produeix casos tan estranys com el dels londinencs The xx i el seu tercer disc. Es van formar al sud-oest de Londres el 2005, provinents de la mateixa escola que músics tan influents del segle XXI com Burial, Four Tet o Hot Chip, i van publicar el seu excitant debut homònim el 2009, un treball excel·lent d'intimisme pop que barrejava en un so molt definit el postpunk britànic dels vuitanta amb les noves tendències de música electrònica, com el dubstep. La baixista Baria Qureshi no va saber gestionar la creixent fama de la banda i la va abandonar el 2010, cosa que convertia The xx en un trio format per Romy Madley Croft, Oliver Sim (compenetrada parella lírica) i el productor Jamie xx.

Tornarien el 2012, amb l'interessant i més madur Coexist , un bon treball que, irremeiablement, havia perdut part de la sorpresa inicial d'una proposta fresca i nova però que continuava sent bastant notable. Mentre el duo lletrista es prenia unes merescudes vacances després de fer gira per mig món, el cotitzat remixer  i DJ Jamie xx Smith donava sortida a les seves pròpies composicions. In colour (2015) va resultar un disc més complet i fresc que l'anterior de la banda, o que el seu primer treball en solitari (el disc de reworks de Gil Scott-HeronWe’re new here, 2011), i prometia un canvi de rumb en el so de The xx, més lluminós i ballable, sobretot en els temes en els quals cantaven Sim o Croft, com aquell impressionant Loud places.

El problema amb què el coneixedor de The xx es troba amb aquest I see you (2017) és que s'han quedat a mig camí de tot: entre la repetició de la fórmula de Coexist i xx, i el so més electrònic de l'In colour  de Jamie xx. No es fa tan etern com el seu segon disc (que mereixia una bona retallada), però arriba a ser massa anodí en algunes parts del seu recorregut. I això que no comença gens malament, amb un single que hauria brillat en el treball en solitari de Jamie Smith. Dangerous abandona les conegudes guitarres de la banda amb un joc de samples magistrals i una base bass UK excel·lent. L'ús de samples continua en tot el disc, com les veus accelerades de Hall & Oates  a On hold, els Alessi Brothers que treuen el cap per Say something loving  o Drake. Però aquest equilibrat pols entre passat i renovació acaba trencant-se en més d'una ocasió i no acaba de quallar. Lamentablement, temes més clàssics del trio com I dare you o la tremenda Test me, al final del disc, resulten molt més inspiradores que la resta.