El disc acaba amb Thy hand, Belinda..., el famós Lament de Dido. Què hi fa l’ària més famosa de Purcell en un disc dedicat a Händel? Sonya Yoncheva deu tenir les seves raons, i en podem trobar una: hi ha un fil innegable que connecta Purcell –pioner de l’òpera a Anglaterra– amb Händel, el gran divulgador com a compositor i empresari a Londres. Però n'hi ha una altra, menys complicada: és la simple bellesa de la cançó, que, com la llum dels Smiths, mai s’apaga. El segon àlbum de repertori de la soprano búlgara –assenyalada ja per molts com la diva lírica del futur, la Kiri Te Kanawa del segle XXI– vol ser, per sobre de tot, una demostració de la delicadesa del seu cant. El primer disc, Paris, mon amour (2015), era potser massa típic –molta òpera francesa i molta Traviata–, però ara, triant les àries més ingràvides de Händel, demostra habilitats més llustroses com la precisió i l’originalitat en la coloratura. Àgil i enèrgica, la tria de Yoncheva està feta per demostrar una puresa en el cant que genera addicció: fragments bellíssims de Rinaldo, Agrippina o Theodora, el passatge llarg de l’Alcina i dos moments del Giulio Cesare –Non disperar, còmic; Se pietà, tràgic– fan un plat deliciós per a gurmets del Barroc.
